El món és un llibre

Probablement és la gran tradició jueva la que millor encarna la centralitat del llibre en una comunitat, i d’aquí el seu pes específic, únic, en la cultura occidental. En un terreny individual, com és obvi, hi ha hagut molts escriptors que han atorgat als llibres un rang suprem en la jerarquia espiritual, però ja són menys els que han arribat a identificar món i llibre com si fossin dues cares d’una mateixa realitat. M’atreviria a dir que, almenys entre els moderns, Jorge Luis Borges és el que ha anat més lluny en aquesta identificació, tant, que en les seves pàgines la vida no sembla existir fora de les paraules i les paraules es mostren com els fonaments sobre els quals s’assenta tota existència.

En els relats de Borges el món apareix com els successius capítols d’un llibre. Amb l’afegit, genuïnament borgià, que aquest llibre o bé no té fi o bé té una fi que coincideix amb el seu principi. El cercle que es tanca sobre si mateix, la serp que es mossega la cua: aquesta és la imatge, repetida una vegada i una altra a Ficciones o a El Aleph, a través de la qual Borges lluita literàriament contra el temps lineal, contra l’acumulació de les hores que condueix a la mort. La seva altra gran imatge concerneix la memòria i és el laberint. A través dels nostres records busquem la sortida mentre ens aproximem gradualment al centre del dèdal. I en aquest viatge els mites ens serveixen com el fil d’Ariadna.

Potser per aquesta raó Borges, mestre del relat, recorre a la poesia com a gran mirall del mite. Els seus poemes no es nodreixen de la matèria que proporciona la vida quotidiana sinó que semblen respirar en una atmosfera atemporal, flames embolicades pel gel, emocions tan llunyanes com perdurables. En ells el món durarà mentre durin les paraules. Després morirà. O començarà de nou.