14/01/2018

El moralista que admiraven els llibertins

2 min
L’escriptor austríac en una fotografia feta cap al 1930.

V a ser un dels escriptors més insubornables de principis del segle XX, un disseccionador implacable de les paraules, un enemic feroç de la retòrica. Em refereixo a Karl Kraus i m’agradaria veure’l en acció un segle després, ara, entre nosaltres. Perquè si el que ell anomenava despectivament fraseologia era una de les plagues de la seva època, ¿com anomenaria, en la nostra, l’ús falsari i manipulador dels termes a què ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, els polítics, els publicitaris? Kraus no va parlar -tenia bon gust- de postveritat però va tenir una idea molt clara del que significava mentir amb plena autoconsciència de la mentida.

El seu pamflet Contra els periodistes és d’una actualitat sorprenent: Kraus va intuir que la falta de rigor en el significat de les paraules implicaria la destrucció de tota capacitat informativa i, per tant, l’enfonsament del periodisme, un lent enfonsament al qual nosaltres assistim entre impotents i còmplices. No obstant això, Kraus no en va tenir prou amb els periodistes i va mantenir un judici extremadament dur a propòsit dels literats en general, als quals veia com a entabanadors que es negaven a assumir la responsabilitat nua de les paraules i es refugiaven en els focs fatus de l’artifici. Karl Kraus va ser, per descomptat, un moralista, però tan sever amb si mateix que despertava la simpatia dels llibertins. Amb raó: el moralisme és insuportable, tret que, en la seva crua autenticitat, obri la porta als esperits lliures.

Llegir Kraus educa en la llibertat perquè en lloc d’erigir ídols morals derroca qualsevol tipus d’ídol. Amb la seva ploma va donar força a un vent estepari que ho arrasava tot, excepte l’exigència de ser veritable amb un mateix. Aquesta exigència la va portar al límit i, en conseqüència, va ser intransigent amb les seves pròpies creacions. Recordo la lectura de La tercera noche de Walpurgis, una de les seves obres principals. S’avançava a trompades, sense fluïdesa. Kraus era incapaç de parar els paranys que para el literat. Estava obsessionat pel rigor, volia arribar sense miraments al fons de la ferida. No volia divinitats de cartró sinó déus autèntics. I això provocava pànic al seu voltant. Fins i tot entre els seus lectors.

stats