23/12/2017

La muntanya de la revelació

2 min
(1599), del Greco, que es conserva al Metropolitan Museum, Nova York.

E n algun lloc vaig llegir que Rainer Maria Rilke va viure en més de cinquanta domicilis, cap seu. Potser tenia l’“horror al domicili” de què va parlar Baudelaire, potser el nomadisme era essencial per al desenvolupament de la seva creativitat poètica. Rilke, encara que nascut a Praga, tenia molt clar que la seva pàtria era la cultura europea. Per habitar-la, com podem deduir de les seves cartes, es va desplaçar contínuament, en part bandejat de tots els llocs, en part ciutadà de tots ells. Els seus poemes són fruit d’aquest desterrament i d’aquesta ciutadania universal. Com a centreuropeu, Rilke atorgava un valor especial als extrems d’Europa, Rússia i la península Ibèrica, per a ell, simbòlicament, la Plana i la Muntanya.

El poeta de Praga és un exemple extraordinari de les mutacions que el viatge provoca en la literatura i així mateix del subjectivisme amb què la imaginació dirigeix el viatger. Rilke va postergar molt el viatge a Rússia i encara més el que volia fer a la península Ibèrica, a la qual per fi es va traslladar el 1912, per a una estada que va durar quatre mesos. La Muntanya era, per a ell, Toledo, l’objectiu confessat del seu viatge, i Toledo era fonamentalment el Greco. Rilke havia preparat minuciosament el seu enfrontament amb la Muntanya de la Revelació, amb la secreta esperança que allà finalitzés l’esterilitat creativa que el turmentava des de feia a temps.

Però una vegada a Toledo, i malgrat els seus esforços, no es va produir cap revelació. Decebut, Rilke va abandonar la ciutat castellana per traslladar-se a Andalusia. Sevilla li va interessar poc i Còrdova una mica més. Algú li va parlar de Ronda, una població que el poeta ignorava. Aquest va ser el moment culminant del seu viatge perquè allà, a Ronda, es va produir l’imprevist: va experimentar que aquella, i no Toledo, era la Muntanya de la Revelació. Segons va escriure als seus amics parisencs, allà es va produir el gran viratge que va deixar enrere l’esterilitat creativa, alguna cosa que ell mateix testifica en la Trilogia espanyola. Per tant, hem de creure’l. D’aquesta etapa neix el més fèrtil de Rilke: la coronació de les postergades Elegies de Duino i la vertiginosa escriptura d’ Els sonets a Orfeu. Per al nòmada, la curació sorgeix de l’imprevisible.

stats