COMPANYS DE VIATGE

Les ombres i els ecos

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Durant anys de viatge per diferents ciutats europees m’ha cridat l’atenció el reduït nombre d’autors que es representen constantment als teatres. És veritat que aquí i allà sorgeixen variacions locals i peces que expressen la moda d’una determinada època, generalment costumistes o satíriques. Però em refereixo a una mena de cànon que està permanentment present, d’alguna manera programat gairebé tots els anys a les grans capitals. Són pocs: Shakespeare, els tres poetes de la tragèdia grega, Molière, Txékhov, Ibsen, Camus, Beckett… Segur que hi ha alguns noms més, però no gaires. Aquest concís cànon reuneix autors que o bé connecten especialment amb la nostra època o bé, pel seu poder en la descripció de la naturalesa humana, han demostrat ser atemporals.

En algun cas són obres singulars, les que es repeteixen a la programació: és el cas de Sis personatges en cerca d’autor, de Luigi Pirandello, que he vist anunciada una vegada i una altra al llarg de la meva vida. Coneixem poc Pirandello, potser amb l’excepció de la seva novel·la El difunt Mattia Pascal, però molts hem assistit alguna vegada a la representació de Sis personatges en cerca d’autor i hem tingut la sensació que el que s’escenificava era una prolongació de les nostres vides.

No hi ha dubte que, després de la Segona Guerra Mundial, la fama literària de Pirandello es va veure perjudicada pel seu compromís amb el feixisme. Gran part de la seva obra va quedar embolcallada en el núvol de l’oblit. Però el cert és que Sis personatges en cerca d’autor va sobreviure merescudament perquè dibuixava el rumb futur de la nostra societat. Tot i el seu compromís polític més o menys forçat, Pirandello creia poc en les veritats absolutes. El seu escepticisme era tan rotund que ni tan sols pensava que fos possible l’adquisició d’una identitat. I així, com en la seva obra, l’ésser humà vagava tota la vida intentant buscar-se a ell mateix amb escasses, o nul·les, possibilitats de trobar-se. I el públic contemporani segueix sentint-se còmplice d’aquest absurd.