Les paraules que parlen del silenci

Poeta, dramaturg i narrador de primera categoria, Hugo von Hofmannsthal va escriure alguns dels millors textos operístics del segle XX i va contribuir, com a protagonista destacat, a l’èxit perdurable de les òperes de Richard Strauss. Elektra, La dona sense ombra o Ariadna a Naxos han exercit una permanent fascinació sobre públics de successives generacions. No deixa de ser curiosa la col·laboració entre l’escriptor austríac i el músic alemany perquè, de fet, divergien en gairebé tot, especialment en qüestions ideològiques i polítiques, però així mateix en enfocaments estètics. No obstant això, miraculosament, els camins contraposats convergien en un territori d’intensa i fosca bellesa.

Hofmannsthal destaca en tots els àmbits literaris, o així m’ho ha semblat cada vegada que he abordat alguna de les seves obres. El defineix un gran equilibri entre talent natural i aprenentatge exhaustiu. En els seus escrits, siguin lírics o assagístics o narratius, gairebé no hi ha desequilibris entre una cultura refinada i cosmopolita i un estil auster, aliè a ornamentacions i eruditismes. Hofmannsthal, per sobre de tot, té un gran sentit del llenguatge com a dipòsit privilegiat de la condició humana. Paradoxalment, potser per aquesta raó, el seu text decisiu, Carta de Lord Chandos, té com a centre el llenguatge o, més aviat, els abismes del llenguatge.

Fruit d’una profunda crisi creativa, Carta de Lord Chandos és simultàniament una indagació i una confessió. Chandos - alter ego de Hofmannsthal- indaga en els límits del que és expressable i confessa la seva impotència davant un món que s’ha fet massa complex per ser expressat en paraules. Tal vegada sigui un diagnòstic cert i l’única recomanació possible sigui el silenci. Hofmannsthal mateix va callar durant un temps com a poeta. Tanmateix, no va ser una decisió definitiva. Al cap i a la fi les paraules són massa temptadores per deixar d’utilitzar-les, encara que sigui per parlar del silenci.