10/12/2017

Entre plaers i ombres

2 min
L’estàtua eqüestre de Marc Aureli, del segle II, que ara es conserva als Museus Capitolins de Roma.

Acostumo a preferir els bons llibres d’història a les novel·les històriques. No suporto l’artificiositat de bona part d’aquestes últimes, amb personatges de cartró pedra dels quals l’autor sembla conèixer totes les intimitats. Però hi ha excepcions. Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar, n’és una. El que em satisfà més és que l’autora aconsegueix crear un personatge summament contradictori. Un estoic que no renuncia mai a l’hedonisme, un guerrer que menysprea la guerra, un poderós -l’home més poderós del seu temps- que contínuament posa el poder sota sospita, un amant desesperat que fa gala d’una estranya serenitat.

Si, en lloc de posar en escena l’emperador Adrià, Yourcenar hi hagués posat el seu successor Marc Aureli, tot hauria sigut més senzill i probablement més monòton. S’hauria basat segurament en les seves Meditacions i hauria aparegut un protagonista d’una coherència implacable. Un savi, ben representat pel cap que culmina l’estàtua eqüestre de Marc Aureli que Miquel Àngel va fer col·locar al Campidoglio de Roma. Un savi estoic, permanentment contrari als excessos. Però Adrià no és un savi, o no ho és l’Adrià dibuixat per Yourcenar, que, com que no hi ha cap llibre original de l’emperador, es va documentar minuciosament sobre el segle II romà.

Adrià, que exalta l’esperit, tot ho fa des de la perspectiva del cos. És un home extremadament sensorial i, per tant, subjecte a les passions que atemoriran tant Marc Aureli. El lector s’enfronta sempre a les seves sensacions: quan fa la guerra, quan estima, davant de la malaltia, davant de la mort, a la qual vol arribar “amb els ulls oberts”. Crec que és aquesta centralitat del cos el que allunya Marguerite Yourcenar de l’estereotip que fa fracassar la majoria de novel·les històriques. La novel·la és una llarga carta, precisament a Marc Aureli, sobre la trajectòria vital d’Adrià. No obstant això, en el fons, tot es redueix a la història del seu cos. I fins i tot Roma no és sinó una extensió física i política d’un organisme que viu els plaers de l’esplendor i les ombres de l’ocàs.

stats