07/06/2020

El poeta com a transgressor

2 min
El poeta com a transgressor

Goethe el va equiparar a Napoleó perquè, com ell, Lord Byron tenia una personalitat demònica. Un qualificatiu que assenyalava un talent i un destí excepcionals. També es referia a existències no totalment comprensibles per la raó. Un toc de genialitat, un toc de bogeria. Goethe, tot i ser més gran, admirava molt Byron, i Byron era un lector entusiasta de Goethe, sobretot del Faust, molt present en la seva obra Manfred i especialment en la seva vida. Byron es considerava a si mateix fàustic i no li feia res pactar amb el diable si així podia percebre totes les sensacions i penetrar en tots els coneixements.

Lord Byron va forjar la seva llegenda, cosa que la seva època li concedia amb escreix. Va ser un home que va actuar a contracorrent de la moral del seu moment històric i, tant per la seva excentricitat com per la seva rebel·lia, es va erigir en el precedent perfecte del poeta maleït. Per altra banda, viatger empedreït, va trepitjar, o va dir que havia trepitjat, mig Europa, amb llibres i cartes com a testimonis, cosa que el va convertir en un dels primers escriptors de viatges de la tradició occidental. La seva vida vertiginosa i inabastable va determinar la seva herència literària.

Byron va ser extremament influent en la seva generació, no només a la Gran Bretanya sinó a tot Europa, i trobem ressonàncies d’aquesta influència des de Portugal fins a Rússia. Tanmateix, després, a mesura que el seu mite es feia més gran, la lectura de les seves obres era més escassa. Per a nosaltres Byron ha estat molt més una mena de personatge extravagant en el qual s’encarnava l’heroi romàntic que no pas un autor que s’hagués de llegir amb atenció. Fins a cert punt hem tractat injustament el seu llegat. Byron va ser un bon poeta, particularment a El corsari, i un observador excepcional de la vida europea. Que fos, a més, un transgressor augmenta sens dubte l’interès per la seva llegenda.

stats