On som nosaltres

Encara avui hi ha a Londres un club que sosté que les obres de Shakespeare no van ser escrites per ell sinó pel seu contemporani Christopher Marlowe. Segons aquesta opinió -o aquesta obsessió-, Shakespeare hauria sigut únicament l’actor que representava els textos enviats des de l’altra riba del canal de la Mànega per un exiliat Marlowe, fugit a França després d’una baralla o un duel. La tesi més estesa, no obstant això, l’acadèmicament acceptada, és que Marlowe va morir en una batussa de taverna als 27 o 28 anys, després d’haver escrit una desena d’obres de teatre, algunes mai representades mentre era viu.

A mi la història d’aquest intercanvi d’identitats, encara que una miqueta extravagant, sempre m’ha resultat molt atractiva. No crec que sigui veritat el que defensen els membres de l’exòtic club londinenc, però sí que pot trobar-se una justificació última en les semblances entre tots dos autors, i sobretot en una mena d’excel·lència compartida: les obres de Marlowe que hem conservat rivalitzen en qualitat dramàtica i poètica amb les de Shakespeare. Sobresurt, per sobre de les altres, La tràgica història del doctor Faust, la primera gran presentació literària del mite fàustic després de l’aparició, uns pocs anys enrere, a Alemanya, d’un llibre anònim que ja contenia la primera matèria del mite.

Tota la tragèdia és memorable, però jo destacaria la intensitat poètica amb què es descriu el final de Faust i l’angoixa que el posseeix quan s’acosta la resolució del contracte pel qual ha venut la seva ànima al diable. Marlowe, declaradament ateu, escriu alguns dels versos religiosos més admirables de la literatura anglesa, amb una tensió espiritual gairebé insuportable. Abans, cap a la meitat de l’obra, hi ha un moment culminant que demostra la revolucionària modernitat d’aquest autor. Faust li pregunta a Mefistòfil on és l’infern. I ell li contesta de manera lapidària amb un vers que allunya de cop tota la doctrina cristiana medieval: l’infern és on som nosaltres. Ja no queda res, doncs, de l’ultramon nítidament establert per Dant. No cal viatjar gaire, ni esperar la mort, per ser a l’infern. El portem aferrat a nosaltres, encara que de tant en tant també travessem paradisos.