El que és maleït i el que és sant

Jueu, cosmopolita, nascut en un racó de l’Imperi Austrohongarès, mort en ple apocalipsi d’Europa. Hi va haver un selecte grup d’escriptors que van reunir aquestes característiques. Un dels més destacats va ser Joseph Roth, la literatura del qual, efectivament, reflecteix a la perfecció aquestes condicions. Roth és aspre i líric a la vegada, amb una capacitat excel·lent per combinar la profunditat psicològica dels personatges amb l’amplitud i complexitat de les atmosferes recreades. Quan encara ignorava la seva existència, algú em va deixar la seva novel·la La fugida sense fi. La forma i la trama eren fidels al títol. Una apassionada fugida a través del desencant dels ideals que deixava sense respiració.

Després d’aquesta primera aproximació vaig acabar llegint molts llibres de Joseph Roth. La marxa Radetzky i Hotel Savoy, que potser són els més coneguts, demostraven el poder narratiu de l’autor, que teixia microcosmos que sabien captar la inquietant marxa d’Europa directa cap al desastre, entre les dues grans guerres. El que resultava més atractiu és que els personatges individuals mai quedaven diluïts en aquests grans frescos, sinó justament al contrari, es veien reforçats, pàgina rere pàgina, amb destins refinadament esculpits. Dit tot això, i malgrat tot, juntament amb La fugida sense fi, la meva obra preferida és La llegenda del sant bevedor, un relat dels últims anys de Roth.

Es tracta d’un relat que desprèn una màgia especial. Joseph Roth hi prescindeix de tot el que és superflu, de tot el que és accessori, per mirar d’expressar l’aura del protagonista, un pidolaire alcohòlic dirigit per l’ànsia de complir una promesa. El que és maleït i el que és sant convergeixen en aquest horitzó indesxifrable on l’aura regna sobre la rutina de l’existència. Flota en l’ambient una estranya esperança que no sabem -no podem saber- si Joseph Roth va retenir enmig de la desolació.