La suau passió d’un pragmàtic

Una vegada, a Roma, em van ensenyar la modesta residència de monges on va passar els seus últims anys George Santayana. Era el lloc adequat, em vaig dir, per a Santayana, un home la saviesa del qual, reconeguda per molts, sempre va transcórrer per camins d’humilitat. Pocs dels que repeteixen una sentència que ha esdevingut famosa saben que és de Santayana: “Els que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-lo”. Ho va escriure a La vida de la razón, una de les seves màximes obres. Sintetitza bé el pensament de Santayana, extraordinari coneixedor de la història de la cultura.

Entre els seus assajos, el meu predilecte és Tres poetas filósofos, un apassionat viatge a les profunditats de la civilització occidental a través de Lucreci, Dante i Goethe. Per a Santayana, Lucreci i Dante encara són capaços d’expressar la totalitat del món que els ha tocat viure. De rerum natura seria una síntesi del món antic i la Divina Comèdia del medieval. Tanmateix, tot el titanisme de Goethe a Faust no és suficient per captar la complexitat i la dispersió del món modern. Per a Santayana, cap artista de la nostra època pot pretendre ja una visió unitària del que el rodeja. Tres poetas filósofos és, en la seva brevetat, una autèntica història de la cultura.

En la seva etapa final, George Santayana va escriure la seva única novel·la: El último puritano. Memoria en forma de novela. És un llibre estrany i magnífic, en part memòries i en part novel·la de formació amb ressonàncies romàntiques. Tot i que Santayana està contínuament present, el seu protagonisme no és en absolut narcisista, de manera que aconsegueix retratar a la perfecció el món que envolta la seva llarga vida. Un exercici de memòria veritablement excepcional.