27/12/2015

El temps que lluita contra el temps

2 min
'L'Harmonia', de Hans Baldung

MAI HE ACABAT D’ENTENDRE l’entusiasme pels Caps d’Any ni, encara menys, pels propis aniversaris, sobretot, en aquest últim cas, quan es compten els anys ja més des de la tomba que des del bressol. Però com que tampoc entenc moltes altres costums humanes, procuro no celebrar el que tothom celebra i celebrar, en canvi, allò que ofereix un motiu singular de celebració. És lògic, doncs, que no m’agradin els calendaris, on registrem lúgubrement el pas del temps lineal, i tingui preferència pels rellotges, amb el seu temps sempre circular.

De fet els homes, inventors del temps, ens hauríem pogut inclinar per la circularitat i no per la linealitat. Ens hauria estat suficient seguir l’ordre de la naturalesa, de manera que després de tot hivern sorgeix una primavera. La mort existiria igualment però no l’angoixa del camí cap a la mort. Probablement el que ens distingeix dels altres animals és la nostra obstinació per comptar els trams del camí. Així hem instaurat la dictadura del calendari i així s’explica, també, la primigènia necessitat de conjurar el temps. L’art és un dels testimonis principals d’aquesta necessitat: mostra descarnadament el temps i lluita aferrissadament contra el temps.

La simultaneïtat d’aquesta mostra i d’aquesta lluita és una de les principals fonts de la creació artística: el temps que lluita contra el temps. Els exemples són nombrosos. Un, particularment tens en la seva representació, és Les edats de l’home i la mort de Hans Baldung. La mort arrossega la vella que li dóna l’esquena, preocupada, com està, per arrossegar la noia que la precedeix. A terra un infant es recolza en la llança trencada que sosté la mort. Sembla que aquesta pintura n’acompanyava una altra de dedicada a la plenitud humana, L’harmonia. La decadència com a destí de la plenitud. O bé: la plenitud com antídot de la decadència.

stats