OPINIÓ

Assetjament sexual a la feina: No i punt!

Les notícies sobre l'escàndol entorn del productor de cinema Harvey Weinstein, que, pel que sembla, és únicament la punta de l'iceberg d'una mena d'epidèmia d'assetjaments sexuals a la feina – als Estats Units és un problema que afecta una de quatre dones–, han fet que m'interessés per esbrinar la magnitud d'aquest repugnant fenomen a casa nostra. Els avanç que la recerca no ha estat fàcil i, a sobre, ha sigut poc productiva pel que fa a les dades. Però, abans de comentar aquests aspectes, convé delimitar de què parlem quan ens referim a assetjament sexual a la feina.

Sintèticament, es podria dir que cometen assetjament sexual en el treball aquells que, en el marc d’una relació laboral, sol·liciten favors de naturalesa sexual per a ells o per a un tercer, a canvi d’algun avantatge i/o d’evitar algun perjudici –això és ‘xantatge sexual’–, o creen una situació hostil, humiliant o greument intimidatòria –el que s’anomena ‘assetjament ambiental’–. És a dir, els comportaments dels assetjadors són no desitjats, no benvinguts i, òbviament, no sol·licitats per qui els sofreixen. Val a dir que la majoria dels manuals sobre el tema distingeixen, tot i que sense esgotar la casuística, entre quatre tipus d'assetjament sexual en el lloc de treball: 1. Físics (grapejos, pessics o frecs deliberats; agressions físiques; tocaments o contactes físics innecessaris; sol·licitar favors sexuals, moltes vegades vinculant-ho a una promoció o altres millores laborals...) 2. Verbals (fer comentaris o insinuacions sexuals; explicar acudits de caràcter sexual o preguntar sobre fantasies eròtiques; transformar les discussions de treball en converses sobre sexe; comentaris homòfobs i/o insults basats en el sexe d'una altra persona o qualificant la seva sexualitat...) 3. No-verbals. (enviament de cartes anònimes; enviar e-mails i/o missatges de text no desitjats o col·locar acudits sexualment explícits en, posem per cas, la intranet d'una oficina; exhibir fotos, calendaris, fons de pantalla en el PC, o un altre material sexualment explícit; gestos amb una connotació sexual o picades d'ullet; mirades lascives o concupiscents; xiulades...). Anotem, abans d'acabar aquesta breu definició de l'assetjament sexual en el treball, que l’esmentat assetjament el poden practicar els membres de la direcció de l'empresa i també els companys de la plantilla –una de les meves pitjors experiències com a sindicalista va ser haver d'afrontar l'expulsió del sindicat d'un membre del Comitè d'Empresa d'un hotel de Magaluf que havia comès un claríssim assetjament sexual a una companya de treball de l'hotel–. Per acabar, cal mencionar l'assetjament sexual en el treball que fan els clients –les Kellys, per exemple, tenen moltes històries a explicar sobre aquest tema.

Aquestes pràctiques estan penades –en diferent grau, en funció del dany causat a la víctima– al Codi Penal espanyol en el seu capítol d'"agressions sexuals", però més enllà del tractament penal m'interessa emfatitzar que l'Estatut dels Treballadors estableix que, en la relació laboral, els treballadors i treballadores tenen dret al "respecte a la seva intimitat i a la consideració deguda a la seva dignitat, inclosa la protecció enfront de l'assetjament per raó d'origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, i enfront de l'assetjament sexual i l'assetjament per raó de sexe". Aquí rau la clau de l'assumpte: com en un àmbit no democràtic, com és l'empresa convencional –recordi's que el poder de direcció de l'empresari a les empreses que no pertanyen a l’economia social és, legalment i en la pràctica, gairebé absolut al centre de treball–, es protegeix aquest dret a no patir assetjament sexual?

El ‘sentit comú no neoliberal’ indicaria que el poder democràtic –a través de la Inspecció de Treball i Seguretat Social (ITSS)– hauria de ser el garant efectiu de la protecció d'aquest dret i, per tant, d'evitar de debò l'assetjament sexual en els llocs de treball. I, no obstant això, la laboriositat i la infructuositat de la meva recerca, comentada a l'inici aquest article, em fan dubtar molt que ho sigui de veritat. Vegem:

Tal recerca de dades s’inicia a les estadístiques de la ITSS i la meva sorpresa és majúscula: la informació disponible més actualitzada és l'Informe Anual de 2015. Primer m'empreny pel retard en la informació, però tot seguit m'indign per les dades: d'un total d'1.132.007 actuacions inspectores en el conjunt del Regne d'Espanya, només se'n van fer 4.003 relacionades amb el dret a la intimitat, la dignitat i la persecució de l'assetjament sexual; i, sobre un total de 87.068 infraccions tramitades, únicament 112 ho eren per aquests motius. Per acabar d'arrodonir l’enuig, no s'ofereixen dades per comunitats autònomes.

No em resign a disposar de tan poca informació i, gràcies a la web d’una associació empresarial canària, localitz el Pla Integrat d'Objectius de la ITSS per al 2016. A l'apartat de les Illes Balears es pot llegir: "L'assetjament sexual i per raó de sexe igualment té previstes 5 ordres de servei". No m'ho acab de creure i acudesc al web de la Conselleria de Treball, on puc consultar únicament una informació sobre la planificació autonòmica de la ITSS per al 2017 en la qual res es planifica sobre assetjament sexual.

Voldria pensar que la meva falta de perícia per a localitzar dades m'ha fet una mala passada. Però, tret que se'm demostri el contrari, no crec exagerar si afirm que la magnitud de l'assetjament sexual en el treball, malgrat l'‘apagada estadística’, és, en el conjunt de l'Estat i a casa nostra, un ‘secret a veus’. Aquesta demostració de poder no democràtic –exacerbat per la gran precarietat laboral realment existent–, que té com a objectiu intimidar, coaccionar o humiliar, generalment, una treballadora, necessita una compromesa implicació dels poders democràtics per a la seva erradicació. No estaria de més engegar una gran campanya entorn de la idea ‘Assetjament sexual a la feina: No i punt!’.