OPINIÓ

Cop d'ull a l'Anuari d'Estadístiques Culturals 2017

Com cada mes de novembre, d'ençà de l'any 2005, s'acaba de publicar l'Anuari d'Estadístiques Culturals 2017, elaborat per la Sotsdirecció General d'Estadística i Estudis de la Secretaria General Tècnica del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport. La recopilació de dades estadístiques, procedents de diferents fonts, amb explotacions específiques per a aquesta publicació, i indicadors sintètics, és prou exhaustiva i abasta un ampli ventall de temàtiques de matriu cultural: evolució de l'ocupació, demografia empresarial, finançament i despesa pública, despeses del consum de les llars en béns i serveis, evolució de preus de determinats béns i serveis, propietat intel·lectual, comerç exterior, turisme, ensenyament, hàbits de la ciutadania, béns culturals, museus, biblioteques, llibres, arts escèniques i musicals, cinema i l'últim Compte Satèl·lit de la Cultura a Espanya disponible.

Som, per tant, davant una publicació de referència per fer qualsevol aproximació a l'anàlisi de l'estat de la situació de la cultura. És, fins i tot, prou útil per constatar que els assumptes taurins –que tenen el seu corresponent capítol en el citat anuari– són cada dia més residuals. Hom pot concloure que és bastant evident que la defensa que en fa el Govern d'Espanya, de les ‘corrides’ de toros, va associada a un interès identitari i simbòlic del nacionalisme espanyol i que molt poca cosa té a veure amb el seu pes econòmic, d'ocupació o d'hàbits de la població. Val a dir, per una altra banda, que aquesta publicació té una trajectòria consolidada –com s'ha dit més amunt, es publica des de fa tretze anys–. És per això que, en el seu dia, em va sorprendre l'encàrrec de la conselleria del Govern de les Illes Balears competent en matèria cultural de determinats estudis que, fet i fet, han aportat més maldecaps a l'administració autonòmica que no pas un major coneixement de la realitat de la situació cultural balear –sobretot pel que fa als hàbits i les pràctiques culturals dels illencs i les illenques– que la que s'ha pogut consultar en aquests anuaris ministerials que, no debades, ofereixen bastant informació de les comunitats autònomes.

En una primera ullada a aquesta última entrega de l'Anuari d'Estadístiques Culturals, que conté les dades corresponents al 2016 –i en alguns casos al 2015–, em semblen especialment rellevants les següents referides a les Illes Balears: la despesa liquidada [inversió] de l'administració autonòmica balear en cultura va ser el 2015 d'un total de 16.325.000 € –un 0,06% del PIB i un valor mitjà per habitant de 14,5 euros, és a dir, un dels més baixos en el rànquing autonòmic– i la despesa que va fer l'administració local es va enfilar fins als 77.364.000 €. Pel que fa a la despesa mitjana anual en béns i serveis culturals de les llars illenques, el 2016 va ser de 820,3 € per llar i de 324,3 € per persona.

D'altra banda, resulta imprescindible que faci un esment a alguns aspectes sociolaborals, com ara que l'ocupació mitjana anual en el polièdric sector cultural va ser de 14.100 persones el 2016, una xifra tan modesta que tot just representa un 3% del total de l'ocupació a casa nostra. Val a dir que l'any passat l'ocupació en l'àmbit cultural va anar a la baixa, encara que lleugerament, en termes interanuals –el 2015 la xifra de persones amb ocupacions culturals va ser de 14.700 i representava el 3,1% del total d'ocupació anual–. El nombre total d'empreses culturals va ser de 2.926 –107 més que l'any anterior– i la seva distribució segons activitat econòmica principal va ser la següent: 1.098 dedicades a activitats de disseny, creació, artístiques i d'espectacles; 435 a determinades activitats del comerç i lloguer; 349 a activitats de fotografia; 316 a arts gràfiques i reproducció de suports gravats; 196 a edició de llibres, periòdics i altres activitats editorials; 185 a activitats cinematogràfiques, de vídeo, ràdio, televisió i edició musical; 165 a activitats de traducció i interpretació; 153 a activitats de biblioteques, arxius, museus i altres activitats culturals; 26 a educació cultural i, tancant aquesta distribució, apareixen 2 i 1 empreses l'activitat principal de les quals és la fabricació de suports, aparells d'imatge i so i instruments musicals i la d'activitats d'agències de notícies, respectivament.

En qualsevol cas i encara que, hi insistesc, la informació estadística per comunitats autònomes és força important, aquesta té algunes mancances que no s'observen en les dades per al conjunt del Regne d'Espanya. En aquest sentit, n'assenyal dues que em semblen les més importants: 1. L'absència de perspectiva de gènere en les dades corresponents a les comunitats autònomes. 2. La poca segregació de les dades en matèria d'ocupació (modalitat de contracte, jornada laboral, règim de Seguretat Social, etc.) per poder avaluar el grau de precarització de l'ocupació cultural. No estaria de més, doncs, que l'IBESTAT es preocupàs perquè en pròximes edicions de l'Anuari d'Estadístiques Culturals milloràs, almenys, en aquests dos aspectes.

Acab amb un suggeriment: consultin les estadístiques culturals comentades alhora que avancin amb la lectura del llibre ‘Producció artística en temps de precariat laboral’ (Tierradenadie ediciones, 2017). És un recull de vuit col·laboracions de diferents autors i autores en el pròleg del qual, dels editors Juan Vicente Aliaga i Carmen Navarrete, entre altres coses s'afirma que "el text és una relectura i actualització d'altres treballs anteriors arrelats en la necessitat de pensar el treball com a artistes i productors i productores culturals en relació amb el context polític contemporani i els canvis esdevinguts en l'últim capitalisme, més que líquid, liqüefacte, putrefacte, i especialment a partir del panorama dibuixat per Mark Fisher i altres autors i autores entorn del que s'ha anomenat ‘realisme capitalista’ i les seves devaluadores conseqüències a l'educació i la producció cultural".