Amb la baixada de la barrera de gairebé tots els establiments de les zones turístiques illenques, ara que els nostres “polígons industrials” han apagat el llum, es comencen a fer els comptes. Potser ens manquen informacions i un poc de perspectiva per fer el balanç definitiu, però el que sí que es pot avançar és que el triomfalisme del Govern basat únicament en l’ítem del nombre d’arribades de turistes és d’una ximplesa econòmica i social esborronadora. Qualsevol balanç rigorós ha de ser polièdric i plural. A mi em sembla que han passat massa temporades sense fer una diagnosi amb perspectives plurals però, alhora, amb capacitat d’aconseguir alguns mínims comuns denominadors estratègics. Malauradament, em tem que, amb la creació de la Fundació Impulsa Baleares per part de la CAEB i el Govern de les Illes Balears, es pretengui institucionalitzar el relat únic.
Tanmateix ja sabem que històricament el pensament únic ha tingut sempre encletxes. A tall d’exemple, els balanços econòmics únicament sota la màxima thatcheriana Let the rich get richer (Deixar que el ric aconsegueixi ser més ric) han tingut -fins i tot des de l’àmbit liberal- veus dissidents que incorporen a les seves anàlisis la humanització de les relacions econòmiques. No és estrany, idò, que economistes, com ara Miquel Puig, ens recordin que pel que fa a l’Índex de Desenvolupament Humà, “... els punts de partida [1995] ja no són iguals per a les tres comunitats, però en canvi sí que ho és la conclusió: El País Basc evoluciona millor que la mitjana espanyola, Catalunya es manté igual i les Balears empitjoren, de tal manera que acaben significativament per sota d’aquesta mitjana”. ( La sortida del laberint. El camí per superar la crisi creant llocs de treball decents. Pàg. 105).
Però, què té a veure l’Índex de Desenvolupament Humà amb els Fixos Discontinus (FD) i, tot plegat, amb el balanç de la temporada de 2014? Avancem que el gran pes de les relacions laborals fixes discontínues en el mercat laboral illenc és una de les singularitats associades a la nostra gran especialització econòmica en turisme de sol i platja. Aquesta manera de gestionar l’estacionalitat ha actuat com una mena de flexiseguretat, combinant flexibilitat en la gestió empresarial i seguretat del factor treball, bàsicament mitjançant la garantia d’uns ingressos salarials i de prestacions de desocupació anuals que complissin els estendards de suficiència. Em sembla, idò, pertinent incorporar al debat sobre la temporada 2014 la següent dada: en els mesos de juny, juliol i agost d’enguany s’ha batut, amb més de 66.000, el rècord de persones amb contracte de FD afiliades a la Seguretat Social. Si prenem en consideració els totals d’afiliacions del Règim General de la Seguretat Social en aquests mesos, més del 18% serien afiliacions de FD. En el conjunt del Regne Espanya dubt que aquest percentatge arribi a l’1,5%. En qualssevol cas, l’impressionant creixement del nombre de FD en els mesos centrals de l’estiu, vists els creixements dels altres mesos de l’any molt més moderats, ens està indicant la tendència a la reestacionalització del mercat laboral turístic. Per una altra banda, el creixement mitjà de FD dels darrers anys té molt a veure amb el creixement del nombre de persones i famílies que abans treballaven i cotitzaven tot l’any i ara ho fan només uns mesos.
Comencen a ser mot evidents els símptomes del trànsit de la “flexiseguretat a la balear” per gestionar l’estacionalitat cap a l’abús en la reducció dels costos laborals precaritzant les relacions laborals i les vides de moltes persones. És hora de canviar de lògica: En lloc de malgastar doblers a subvencionar la contracció de FD en determinats mesos de l’any (cap subvenció a la contractació no ha tingut resultats positius), humanitzem les condicions socials dels FD facilitant-los l’accés a les prestacions d’atur. La taxa de cobertura de la prestació per desocupació revifaria i l’Índex de Desenvolupament Humà no continuaria a la baixa. En definitiva el balanç de la temporada, en termes de prosperitat compartida, no seria tan penós.
