OPINIÓ

Xifres, persones i desenvolupament humà

"Llegint la literatura econòmica, un té la sensació que, amb tantes xifres en el cap, ja no se'n recorden que, darrere d'elles, hi ha vides i drames humans". Aquesta reflexió de Josep Ramoneda a ‘L'esquerra necessària’ (RBA, 2012) és extraordinàriament escaient pel que fa a les anàlisis de la situació de l'anomenat "mercat de treball", perquè, efectivament, a l'hora d'interpretar les xifres laborals, un té la sensació que s'oblida que, darrere d'elles, hi ha persones.

Sense anar més lluny, la setmana passada es van conèixer les xifres corresponents al mes d'octubre d'atur registrat, afiliacions a la Seguretat Social, i contractes registrats, i, afortunadament, alguns mitjans de comunicació van emfatitzar el drama que significa que " més de la meitat de les persones a l'atur no cobra cap prestació". Si tenim en compte que aquesta dramàtica situació es produeix just en acabar una temporada turística d'impressionant rendibilitat empresarial, caldrà concloure que tal dramàtica situació evidencia el caràcter no inclusiu del model de creixement de les Illes Balears. Amb una taxa del 52,1% de persones aturades sense prestacions, no és demagògic denunciar que, en aquestes nostrades –i suposadament riques– illes, no es compleix l'exigència de "desenvolupament humà per a totes les persones", que, no debades, és la proposta fonamental de l'últim Informe sobre Desenvolupament Humà –el corresponent al 2016–, publicat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD).

Però la majoria dels comentaris –generalment a partir de les anàlisis governamentals de les xifres– feien referència als aspectes quantitatius, suposadament positius, com, per exemple, que l'atur registrat –51.395 persones– ha tingut un descens en relació amb el mateix mes de l'any passat de -5.612. Aquestes són les xifres, però, no obstant això, res es diu de les persones que aquest octubre –a diferència de l'any anterior– no figuren com a aturades registrades pel fet de, posem per cas, haver-se convertit d'eventuals en fixes discontínues, o que han iniciat qualsevol dels programes de Polítiques Actives d'Ocupació (PAO). Val a dir que, encara que les seves perspectives vitals i les seves carències materials hagin canviat veritablement molt poc, ambdues situacions són de les moltes que no permeten que aquestes persones siguin incloses   a l’atur registrat.

D'altra banda, es braveja de la xifra de 509.534 afiliacions a la Seguretat Social i s'afirma que "continua el fort impuls de l'ocupació, que, per primera vegada, supera els 500.000 afiliats en un mes d'octubre", o que "Balears juntament amb Madrid són les úniques Comunitats Autònomes amb un nivell d'ocupació superior al que hi havia abans de la crisi (2007)". Aquestes afirmacions governamentals són molt discutibles: per què s'entesten a equiparar mitjana d'afiliacions amb mitjana de persones afiliades? Per què ho fan, malgrat que les pròpies notes metodològiques oficials indiquen que les xifres que mensualment es publiquen fan referència a registres administratius i no a persones treballant i que, per tant, una mateixa persona pot haver generat diversos registres administratius en el mateix mes? Per què, en fi, sostenen que ara hi ha més ocupació que abans del 2007? Si la base analítica de tal afirmació són les xifres d'afiliacions a la Seguretat Social, és molt probable que s'equivoquin. L'estirabot actual de tals xifres és conseqüència d'una major temporalitat laboral de curta i molt curta durada; mentre que al 2007 la temporalitat existent era de certa durada, car moltes persones assalariades tenien "contractes per obra o serveis". Les xifres són "millors" ara, però, abans de la crisi-estafa, les persones estaven millor perquè, fins i tot amb contractes temporals, l'ocupació era infinitament més inclusiva que l'ocupació postcrisi. Tanmateix, aquesta divergència entre xifres i persones ens la tornam a topar quan el Govern de les Illes Balears, en analitzar la qualitat de l'ocupació, posa l'accent en el fet que "la generació neta d'ocupació es concentra en contractes a temps complet". Una afirmació que, amb les xifres d'octubre, és absolutament certa, però que oblida que la parcialitat de les vides laborals de les persones també es produeix amb contractació temporal de molt curta durada, encara que sigui de jornada completa.

Per acabar, no em puc estar de comentar una qüestió cabdal: l'atur de llarga durada que, des de la perspectiva de les xifres, té una clara millorança car es redueix interanualment un -21,1%, tot i que encara ara representa el 27,4% del total de persones aturades. Però, què cal dir des de la perspectiva de les persones? Molt probablement que la millorança no és tan clara. Per què? Doncs perquè, com he explicat altres vegades, no mesuram bé la gravetat de l'atur de llarga durada, perquè, a tall d’exemple, una persona que després de, posem pel cas, dos anys ininterromputs en desocupació té un contracte de pocs dies, en apuntar-se novament a la llista d’atur registrat, ja no es considera aturada de llarga durada.

En definitiva, cada dia és més important no oblidar que, darrere de les xifres hi ha persones, amb les seves carències materials, els seus particulars i/o familiars ascensors socials, que no acaben de funcionar, i les seves precarietats de vida... Per això –si el que realment volem mesurar és la millora de les oportunitats de les persones a la vida–, amb paraules de l'informe del PNUD abans esmentat, "més enllà de les mitjanes: el que cal és la utilització del conjunt d'índexs de desenvolupament humà".