Publicitat
Publicitat

Independència i 27-S: el paper de les esquerres

Aquesta setmana s’ha reactivat la campanya Esquerres per la Independència (hereva d’Esquerres pel Sí-Sí). Ho considero un fet significatiu. Fa temps que tinc la impressió que, en el debat nacional, o avancem clarament en termes de sobirania o l’alternativa no és quedar-nos com estem, sinó pitjor, a tots els nivells, també el social. Per a molta gent, el debat nacional és irrellevant (i fins i tot molest) perquè considera que ens distreu dels “problemes reals” i, des d’una determinada visió procedent de l’esquerra, es considera fins i tot que entrar en el debat nacional significa fer el joc a la dreta.

Fa pocs dies llegia a Socialistworker.org una entrevista prou interessant (“Lessons from Scotland”). L’entrevistat era Neil Davidson, professor de sociologia a Glasgow, membre de Revolutionary Socialism in the 21st Century (rs21), promotor de la Radical Independence Campaign (RIC) i autor de llibres com How revolutionary were the bourgeois revolutions. També va analitzar els resultats del referèndum escocès a la publicació New Left Review.

El context de l’entrevista té lògicament molt a veure amb el cas escocès, però moltes de les coses que hi diu Davidson escauen perfectament al cas català, almenys des de la perspectiva d’algú que, com jo, creu que les aspiracions independentistes no són en cap cas contradictòries amb les idees i les lluites tradicionalment associades a l’esquerra.

El punt de partida de la reflexió és ben clar: en el referèndum escocès els votants van rebutjar la declaració d’independència, però per un marge certament petit (55% versus 45%). Davidson n’extreu diverses lliçons, entre les quals destaca, però, el fet que el sí va estar ben a prop de guanyar quan ningú no hi comptava mesos abans: “Veníem des de darrere -diu-, i en els últims sis mesos vam recuperar molt terreny. Al principi hi havia un 30% que clarament apostava pel sí, el 50% pel no, i un 20% que dubtava. Al final vam constatar que la majoria de les persones que van votar no ja havien decidit la seva posició feia dos anys, i mai va flaquejar”. La clau, doncs, va ser convèncer el 20% de gent indecisa.

Segons Davidson, l’SNP va fer una campanya burgesa [sic] altament convencional, posant l’accent en esdeveniments mediàtics amb celebritats i no tant en continguts. Va ser l’aparició de la Radical Independence Campaign (RIC), afirma, que reunia la major part de l’extrema esquerra escocesa, el que va canviar radicalment la dinàmica de la campanya. La RIC, diu, va aconseguir portar el debat de la independència a l’esquerra, cosa que no havia aconseguit l’SNP, de perfil més socialdemòcrata. Com? Parlant amb la gent sobre, per exemple, com la independència permetria defensar millor el Servei Nacional de Salut (que l’estat britànic està retallant i privatitzant) o exigir la retirada dels míssils nuclears Trident. Van ser aquesta mena d’arguments els que van ressonar en les comunitats de la classe treballadora, i van fer que almenys una part, enquadrada en la categoria dels indecisos, s’acabés decantant pel sí.

Per a Davidson, si haguessin parlat de la nació escocesa, la gent no s’hi hauria interessat gens. El que va motivar que apostessin per la independència va ser, en canvi, l’oposició al neoliberalisme, tot i que aquest terme no es fes servir, necessàriament, de manera explícita. Gràcies a aquests esforços per dotar de contingut social la campanya del sí, conclou Davidson, molta gent es va veure impulsada a recuperar la capacitat de mobilització que 10 anys abans havia generat massives protestes contra la guerra.

Molta gent a Catalunya continua dubtant sobre si la demanda independentista ha de formar part del programa de partits d’esquerres que apel·len a la justícia social i a la igualtat. El cas escocès, a través de l’experiència de la RIC, mostra que és possible que els dos ítems (social i nacional) vagin de bracet. La clau rau a preguntar-nos: independència, per a què?

La lliçó escocesa és clara: malgrat perdre, el sobiranisme escocès va guanyar, i ho va fer en gran part gràcies al salt de l’esquerra al terreny de joc, sense por ni cotilles. Certament, el partit se li va fer curt, però tot i així van aconseguir que els opositors a la independència (liderats per Cameron) haguessin de rebaixar el to i fessin ofertes atractives per tal de reconvèncer alguns indecisos, els suficients per decantar novament la balança cap al costat del no. La lliçó, tanmateix, resta evident: per guanyar, cal convèncer. És l’hora dels arguments i, per tant, del “per a què”.

Riure, malgrat tot