Publicitat
Publicitat

I ara què?

Queden menys de cent dies per al 27-S. Conscients de la importància del moment, l’ANC i Òmnium ajunten esforços en el marc d’una nova campanya: 27º09’2015”. On tot comença. Encarem la darrera etapa, la més dura, la més delicada, la més determinant. El 9-N va quedar clara una cosa: molta gent, sigui o no independentista, no demana altra cosa que democràcia.

Som on som després d’anys de protagonitzar les mobilitzacions més grans a Europa dels darrers temps, i d’intentar-ho tot, de manera pacífica, amb paciència i voluntat de diàleg. Hem seguit tots els passos que tocava fer, de manera legal (dret a decidir, transferir competències), i malgrat tot continuem amb la negativa com a resposta i la querella com a proposta.

El país està dividit? Sí, malauradament: entre els qui creuen en la democràcia (i no la temen) i els qui no hi creuen.

L’ statu quo ja no és una opció vàlida per a cada vegada més gent. O avancem de debò cap a una sobirania plena, igual, si més no, a la que tenen altres estats del nostre entorn europeu, o continuarem retrocedint en tota mena de drets (democràtics, socials, institucionals…).

Però som on som, també, perquè malgrat totes les negatives, els menyspreus i els atacs a la democràcia més elemental, la majoria social continua empenyent, disposada, diguem-nos-ho alt i clar, a assumir riscos. La força de la gent és clau, determinant.

El camí està traçat des de fa temps. No és el deliri d’una persona ni el segrest de cap institució allò que comanda el procés, és la demanda ciutadana de milers de persones que demanen resoldre aquesta qüestió per la via de les urnes. El 27-S ho podrem fer. Finalment se’ns haurà de comptar. Serà democràtic, serà legal, serà real i serà definitiu. Ara sí. És l’hora de veritat. No és la consulta que hauríem volgut fer, certament, però és l’única eina que ens queda per fer el que hem de fer.

L’objectiu és clar: si el 27-S la ciutadania així ho vol, el proper Parlament de Catalunya tindrà (almenys) 68 diputats i diputades a favor d’iniciar un veritable procés constituent cap a una República Catalana. No serà un procés ràpid, ni fàcil, però no hi veig alternativa.

És evident, també, que aquestes eleccions, en tant que són unes eleccions per escollir un Parlament, també giraran al voltant d’altres qüestions, com ara la regeneració democràtica i la justícia social.

Per a mi (i per a molta altra gent) no es tracta d’objectius contraposats. Ans al contrari. De fet, uns i altres estan clarament interrelacionats. Perquè construir un país de cap i de nou és una via per fer que sigui més just, cohesionat i políticament regenerat. Sí, es pot, però necessitem no dependre de l’Estat.

Tot plegat fa que sigui tan determinant aquesta data. És el dia en què tot ha de començar, en què hem de dotar-nos dels instruments, però sobretot del mandat, per iniciar un camí que altres països europeus han fet no fa pas gaire temps.

Molta gent ja està convençuda que no hi ha marxa enrere. D’altra, però, malgrat que ja ha desconnectat emocionalment del marc actual, dins de l’estat espanyol, continua sense veure clar com connectar amb el nou marc que suposaria un estat propi. Són moltes i molts els qui dubten del què, del com, del quan i de l’amb qui. I és legítim. Aquesta és la gran oportunitat que se’ns obre amb el 27-S: compartir arguments, debatre des de la proximitat i la complicitat, sense apriorismes ni estigmatitzacions. Tant és d’on vingui cadascú, i la història personal que l’acompanyi, el que importa és si disposem d’una majoria suficient que ens permeti avançar de manera col·lectiva i plural, però sobretot decidida, cap a un nou i millor estadi.

Més que del qui, és l’hora del què, i sobretot del per a què.

Ens hi juguem molt.

I, un cop més, Ara és l’hora (Araeslhora.cat) aspira a canalitzar desitjos, voluntats i esperances. Un “sí que es pot” transversal, motivador i il·lusionant. Una oportunitat col·lectiva que tothom ha de poder fer seva. La porta a fer una cosa diferent, i millor.

I per tal que ens en sortim cal, novament, que ens hi bolquem. És l’hora d’escoltar a tothom, de parlar, d’argumentar, de resoldre dubtes. Ni contes de fades ni històries de terror. Compartim, acompanyem, sumem. La pluralitat és la riquesa, no el problema. No cal uniformitzar. De fet, no convé. Aquí no hi sobra ningú. Si volem construir un país nou, per a tothom, tothom hi ha de poder participar des de la seva singularitat.

I ara què? Doncs ara és l’hora de començar a caminar, que ja portem massa temps aturats a la vorera. Som-hi?

Riure, malgrat tot