La lliçó canadenca

El PP i el PSOE, és a dir, quasi tota l'Espanya política, han dit que s'oposaran a qualsevol forma de consulta sobre el futur de Catalunya. La seva raó de fons, que no diuen, és que si el resultat fos favorable a la secessió no tindrien cap argument democràtic per oposar-s'hi i creuen que per evitar aquest possible escenari el millor tallafocs és oposar-se a la consulta. El Regne Unit i el Canadà tampoc són favorables a la secessió d'Escòcia i el Quebec, però abans que res són estats democràtics i no al·leguen impediments legals ni la vella doctrina que l'autodeterminació només es pot aplicar a colònies i territoris ocupats.

Poc abans del referèndum sobiranista del Quebec del 1995, el govern federal va consultar el Tribunal Suprem del país si una secessió unilateral del Quebec contravindria la Constitució i el dret internacional, atès que la Constitució no preveu un dret de secessió de les províncies. D'entrada, és remarcable que el Suprem canadenc va rebutjar la petició d'impedir la celebració del referèndum, que es va poder celebrar.

Per resoldre la consulta, el Tribunal Suprem va entendre que calia fer una interpretació profunda dels principis de federalisme, democràcia, constitucionalisme i estat de dret i el respecte a les minories nacionals. Tot i que d'acord amb el dret intern i el dret internacional el Quebec no tingués reconegut un dret de secessió, el Tribunal va expressar en el paràgraf 150 del seu dictamen que la Constitució "no és una camisa de força" i que les institucions democràtiques, si realment ho són, "han d'acomodar necessàriament un procés continuat de discussió i evolució, reflectit en el dret constitucional de cada participant de la federació de promoure un canvi constitucional". I continuava: "Aquest dret implicaria un deure recíproc dels altres participants d'emprendre negociacions per tractar qualsevol iniciativa legítima de canvi de l'ordre constitucional". En aquest sentit, "un vot majoritari clar al Quebec sobre una pregunta clara a favor de la secessió de la província conferiria una legitimitat democràtica a la iniciativa de secessió que tots els altres participants en la federació haurien de reconèixer".

En opinió del Tribunal, considerant els llaços amb la resta del Canadà, el Quebec no podria pretendre dictar les condicions de la secessió. El vot democràtic, sigui quina sigui l'amplitud de la majoria, hauria de tenir en compte els interessos de les altres províncies i de la federació en el seu conjunt. Però tampoc seria acceptable la pretensió inversa. El Canadà i el seu ordre constitucional no podrien ser indiferents a una expressió clara d'una majoria clara dels quebequesos en el sentit que ja no volien seguir al Canadà. Per tant, caldria que la votació anés seguida de negociacions relatives al possible acte de secessió, així com a les seves condicions, amb el benentès que les solucions "serien acords polítics i que no hi hauria conclusions predeterminades per la llei".

I què passaria si una de les parts es negava a negociar de bona fe? Segons l'alt tribunal canadenc, no està exclosa la possibilitat d'una declaració inconstitucional de secessió que porti a una secessió de facto . El seu èxit final, diu el Tribunal, dependria del reconeixement de la comunitat internacional, la qual, a l'hora de determinar si ha de concedir o denegar el reconeixement probablement avaluaria la legalitat i la legitimitat de la secessió prenent en consideració, entre altres fets, la conducta seguida per les parts al llarg del procés.

A Espanya s'argumenta que per poder fer un referèndum sobre el futur polític de Catalunya primer caldria canviar la Constitució, però aquest argument és fals. En primer lloc, perquè es confon interessadament el fet de preguntar amb les possibles conseqüències del resultat de preguntar. Si el resultat fos negatiu, no caldria fer res. En segon lloc, i sobretot, perquè és una trampa esgrimir com a impediment unes normes que només una de les parts pot canviar, però que en cap cas està disposada a canviar.

Les eleccions del 25 de novembre van ser una expressió clara i amplament majoritària de la voluntat de consultar el poble de Catalunya, i la declaració de sobirania del 23 de gener no és altra cosa que l'expressió de la capacitat de fer una consulta sobre el nostre futur col·lectiu sense haver de demanar permís. En conclusió, qui s'agafa a la Constitució espanyola per impedir una consulta a Catalunya nega un dret democràtic fonamental i, per tant, no està qualificat per donar lliçons de democràcia.