EDITORIAL

Però què dius...?

Peter Dinklage, el Tyrion Lannister de 'Joc de trons', al 'Rar'

Set del matí, finals de gener. Edat mitjana. Un cavaller torna al castell després d’una dura batalla. El tio fa pena: va amb l’armadura abonyegada, l’elm tort, la cota de malla esquinçada i el cavall coixejant. El senyor del castell surt a rebre’l i li diu:
–Però què t’ha passat?
–Oh, senyor, vinc de servir-vos com us mereixeu, castigant els vostres enemics de Ponent.
–Però què dius...? Si jo mai he tingut enemics a Ponent...
–No? Doncs a partir d’ara ja n’hi teniu.
Aquest acudit, que li vaig sentir a l’Eugenio, em fa especial gràcia. La descripció del cavaller rebregat, i la del senyor del castell, que l’imagino mig adormit, despentinat, baixant per les escales embolicat amb una manta, mort de fred, pensant què vol ara aquest ximple. M’agrada la barreja entre certs termes propis de l’Edat Mitjana i expressions tan col·loquials com “El tio feia pena” i, molt especialment, “Però què dius...?”
Seguint aquest fil 'Joc de trons' ens porta un món dur i violent, amb un llenguatge de producció moderna, amb totes les habilitats i virtuts de les grans sèries de televisió, però sense perdre la pàtina de brutícia i crueltat pròpia d’aquelles èpoques fosques. Peter Dinklage, com el nan més atractiu que ha donat mai la indústria, ens permet viatjar en el temps, i no hi ha res més fàcil que començar per Girona, on fem un tomb per llocs clau del rodatge. Ens permetem un cara a cara despietat entre Eulàlia Iglesias Huix i Toni Vall, a favor i en contra de les sèries de televisió. I, entre jocs de taula, idiomes inventats i peces de ferro decoratives, trobem espai per publicar material fotogràfic de primer ordre, gràcies a l’exposició que el gran Peter Lindbergh ha presentat a la Gagosian Gallery d’Atenes.