Director creatiu del 'Rar'És la cadència en caminar, o deu ser cosa de les botes o dels pantalons estrets. El més probable és que agafés forma a Almeria, en un poble que es diu Los Albaricoques, quan després de la primera presa amb Sergio Leone se li va acoblar la bola del desert. Probablement per una tempesta de sorra o per una mala mirada de Lee Van Cleef, vés a saber, el cas és que Eastwood va quedar condemnat per sempre més, des dels 60 fins a 'Gran Torino', passant per tots el Harrys, a arrossegar amunt i avall aquestes branques entortolligades com si es tractés d’una cadena amb bola dels Dalton. Però les boles del desert de l'ʻspaghetti western' sempre vénen amb 'contorni' però no 'asparagi' o ruca, són acompanyaments com pistolot a la mà, puret entre les dents, cara de pòquer, molta mala llet, un físic ressec, un marcat to fatxenda i, com diu en el seu article Toni Vall, un aire solitari i misteriós que Leone li va regalar. Aquesta posada en escena seria relativament memorable si no fos per la seva trajectòria com a director. Normalment les carreres professionals tenen un punt àlgid, més o menys brillant, i després van davallant i acaben difuminades amb vells records sempre recurrents. Però aquest no és el cas. Ans al contrari. Des de la mítica 'Bird', la productivitat ha anat creixent a un nivell de qualitat excepcional, amb pel·lícules emblemàtiques com 'Sense perdó', 'Mystic river' i 'Million dollar baby'. En Clint ens agrada, ens deu anar la marxa, per això hem gaudit fent el 'Rar'. Tenim imatges boníssimes, que també podeu veure al nostre Tumblr acabat d’inaugurar, un viatge al Big Sur amb epicentre a Carmel-by-the-Sea, molt bona música de jazz, naturalment, els més buscats per la policia i unes receptes d’espagueti gustoses i desconegudes, encara que cap, desgraciadament, du albercocs.
