Jesús!

Eduardo Mendoza és el protagonista del número 75 del 'Rar'

Uns breus apunts sobre el nostre personatge de la setmana. Eduardo Mendoza, encara que probablement tant li és, desperta empatia. És evident que l’ajuda un físic amable, amb aquesta presència tímida de corbata afluixada, d’arquitecte d’americana de pana o de professor de literatura, història o filosofia. Però si t’hi fixes bé, darrere del bigoti blanc i del somriure bondadós, s’entreveu una mirada aguda i irònica que, segons la meva opinió, és el que ha fet d’aquest autor un dels escriptors més celebrats arreu i en especial a Barcelona, ja que és l’escenari on situa normalment les seves novel·les. A vegades, en al·lucinacions, veig una reunió entre les quatre emes, Mariscal, Mercury, Mendoza i Maragall, i com, molt murris tots quatre, amb ullets brillants i tan sols un sense bigoti, decideixen posar la Barcelona grisa en el mapa del món, i convertir-la en la ciutat dels prodigis.
Deliris a part, el que m’agrada més de llegir Eduardo Mendoza, com em passa també en el cas de pintors, músics o, fins i tot, futbolistes, és que no percebo cap patiment –encara que sempre n’hi ha darrere del que fan–, més aviat al contrari, perceps facilitat, simplicitat. Les seves novel·les flueixen, són divertides, i crec que això es deu al fet que ell, a pesar de l’esforç, també es diverteix mentre les escriu.
El nostre protagonista d’avui, als anys vuitanta quan treballava a l’ONU, va ser escollit per fer d’intèrpret entre Felipe González i Ronald Reagan, segurament perquè és una persona de confiança, discreta i de les que saben estar. Ara bé, no espereu d’ell que després d’un esternut digui “Jesús”, “Salut” o una paraula similar. Probablement farà com si no hagués passat res, tal com ha de fer una persona ben educada, i jo hi estic totalment d’acord.