Les dues cares

Director creatiu del 'Rar'Diuen que van detenir els presumptes camells en un edifici del Soho. Dos dies abans havien trobat Hoffman mort per sobredosi a casa seva. Al seu voltant, diverses bosses d’heroïna, algunes de les quals amb la inscripció 'Ace of hearts' [As de cors], un tipus especial d’aquesta droga que pot resultar letal. Un amic no veu el missatge, una trucada no contestada, treure 1.200 dòlars del caixer, un taxi, la propina, una escala bruta, el replà, unes paperines, ràpid cap a casa. El partit dels Knicks que volies veure ja no t’interessa. I el lavabo. Un cúmul de circumstàncies fatals.

Mai saps què passa en realitat per la ment de les persones, persones que sembla que ho tenen tot: parella, fills, èxit professional, diners, reconeixement. Les addiccions: el joc, el sexe, les drogues. No s’hi pot fer res. És com una xuclada que anul·la la voluntat, l’intel·lecte. “Si no paro, moriré”, havia dit dies abans. Les addiccions no volen saber res de la cara A de la vida, de les coses bones, dels projectes, de la família. Del que ja no podrem gaudir mai més. Les addiccions fan via, i no perdonen.

Les seves interpretacions permeten assaborir tot sovint la cara A i la cara B dels personatges, evidencien la capacitat de Hoffman, com en el cas del pare Flynn a 'El dubte', de portar-nos allà on vol, amb les dosis justes d’ambigüitat perquè en cap moment sàpigues de quina banda caurà la moneda, entre la culpa i la innocència, entre la bondat d’un brillant sacerdot i la més gran de les maldats en forma de pederàstia.

Des del començament volíem fer Philip Seymour Hoffman i per fi el tenim aquí. Ens hauria agradat veure’l envellir, gras, prim, pèl-roig o calb. Brut i net. Però no. S’ha quedat parat en el temps i així és com segur que no s’acabarà mai.