EDITORIAL

La jardinera fidel

Rachel Weisz

L’estic observant des de lluny. Fa temps que treballa a la floristeria que hi ha a la plaça. Hi passo tot sovint quan torno a casa i sempre la miro. Normalment és a fora, arreglant les plantes, amb les estisores de podar a la mà, una faldilla negra amb uns dibuixets ocres, uns mitjons de llana, unes botes de pell i sola de goma i un polar de color molsa, esclar. Tot en ella és terrenal, el rubor als pòmuls, el cabell castany tal com cau, les ungles una mica brutes, amb terra.
De tant en tant li demano que em faci un ram. Aleshores els ulls se li il·luminen i, sense gens de pressa, escull una branqueta d’aquí i unes flors d’allà, fins que crea una composició floral que acostuma a ser bastant cursi i nyonya, però que et dóna l’oportunitat d’observar-la sense vergonya i amb una bona excusa. Si bé alguna vegada l’he vist enfadada i amb certa mala llet, quan somriu ho fa amb una dolçor i una humanitat que forçosament et sedueix de manera immediata. No la puc imaginar d’una altra manera, o la puc imaginar de totes les maneres. Ben bé podria ser perruquera, executiva, pintora, publicista, refugiada, carnissera, escriptora, bàrman i fins i tot actriu. Encarna la humanitat sencera i tots sempre pensaríem que és al lloc que li pertoca.
Rachel Weisz ens fa connectar amb molts punts diferents. La moda com a musa de Narciso Rodriguez, amb Philip Roth com el seu escriptor de capçalera, i seguint les seves pel·lícules parlem de llagostes i altres crustacis i viatgem a Kènia fent referència a l’Oscar que va rebre per 'El jardiner fidel'.