EDITORIAL

Bufa fort

El 'Rar' celebra el 75è aniversari de Raimon

Camino al costat d’aquesta noia, que du dos talls als texans en forma d’estranyes boques, per on surten uns genolls glaçats. Sento el vent a la cara, que protegeixo amb la barba espessa. Estèticament, la meva imatge connecta amb un temps en què la barba era, de veritat, una forma de protesta. Com els texans, molt rígids al començament, però que desgastats per l’ús i a base de rentades acabaven ajustant-se com un guant. Però el vent continua sent el mateix, opino que fins i tot més virulent i perillós, i fred i despietat. 
Fa anys que sé que cap temps anterior va ser millor, ni tampoc millor per pitjor. Vist ara amb perspectiva, ni les pel·lícules, ni la música, ni les sabates de cordons del tiet eren millors, eren simplement part d’un altre moment. És graciós veure com en una escena de 'Midnight in Paris', Woody Allen inventa un diàleg entre Edgar Degas i Paul Gauguin en què diuen que la seva generació està buida, i que hauria sigut millor viure al Renaixement. És un lament etern.
Certament Raimon va viure uns moments plens de motius per posar-hi coratge, per posar-hi veu, caminant contra el vent. I allò tenia tot el sentit, el mateix sentit que tindria ara, però no sabem què cal fer i ens diluïm. Massa compromís ens atabala. Val més comprar pantalons ja estripats. 
Antoni Bassas s’acosta avui al nostre protagonista i ens regala una bona estona d’íntima conversa. Parlen de lletres de cançons, de la independència, de tot una mica. I la resta del 'Rar' pràcticament s’escriu tot sol: descobrim nous poetes catalans, Antoni Tàpies, la moda del 68.