Hem d’armar Ucraïna

Per a un comunista, el més difícil és predir el passat. M’hi va fer pensar el discurs del ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, a la Conferència de Seguretat de Munic celebrada la setmana passada. Lavrov, amb una actitud totalment soviètica, insinuava que després de la Segona Guerra Mundial va ser “la Unió Soviètica la que estava en contra de dividir Alemanya”.

La gent va riure, gairebé ploraven en sentir-ho. Els alemanys recorden l’urpa soviètica a l’est del país i el Mur de Berlín. Però, en certa manera, Lavrov tenia raó: si hagués tingut l’oportunitat de fer-ho, la Unió Soviètica hauria engolit Alemanya sencera sense problemes.

Avui, d’una manera semblant, el president rus, Vladímir Putin, tampoc tindria massa miraments a l’hora d’absorbir Ucraïna sencera. La considera una simple extensió de la mare pàtria, un país amb molta barra que, enganyat per Occident, s’ha cregut que podia esdevenir un estat independent.

La intervenció de Lavrov era un reflex de l’univers paral·lel en què la nau espacial russa està ancorada gairebé un quart de segle després del col·lapse de la Unió Soviètica. El terme doblepensar del 1984 de George Orwell amb prou feines serviria per descriure les declaracions del diplomàtic rus.

Segons Lavrov, l’annexió de Crimea va ser el resultat d’una revolta popular, de la gent “invocant el dret a l’autodeterminació” descrit a la Carta de les Nacions Unides. Els ucraïnesos es van deixar portar per una orgia de “violència nacionalista” caracteritzada per les purgues ètniques contra russos i jueus. Els Estats Units, arrossegats pel seu desig insaciable de dominar el món, van orquestrar l’any passat un “cop d’estat” que va fer fora el president Víktor Ianukóvitx. El ministre rus va seguir el seu discurs dient que l’Europa posterior al 1989 havia girat l’esquena a la construcció d’una “casa comuna europea” en rebutjar la creació d’una eventual “zona econòmica lliure” de Lisboa a Vladivostok i afavorir, en canvi, l’expansió de l’OTAN cap a l’est, a les portes de la mare Rússia.

Sí, esclar, Serguei. I què més.

En realitat, l’annexió russa de Crimea va provocar, per força, el trencament de la “integritat territorial” i la “independència política” d’Ucraïna, una violació directa de l’article 2 de la Carta de les Nacions Unides. També va acabar fent miques el compromís formal de Rússia, recollit al Memoràndum de Budapest del 1994, de respectar les fronteres internacionals ucraïneses. La “violència nacionalista” que ha tornat a fer aparèixer la qüestió de la guerra i la pau a Europa no sorgeix de Kíev, sinó de Moscou, on Putin ha cultivat una història absurda sobre un suposat assetjament, humiliació i devastació per part d’Occident, per generar la paranoia col·lectiva i guanyar suport per justificar l’agressió de Rússia a l’est d’Ucraïna.

De la mateixa manera, el feixisme que Lavrov atribueix a Ucraïna quan al·ludeix als atacs contra jueus i altres col·lectius pot tenir, en realitat, un efecte més persuasiu al seu país. Putin ha recordat a la humanitat que el millor argument del feixisme és la mentida, tan grotesca i irracional que ultrapassa qualsevol lògica. El líder rus s’ha valgut de la història i l’ha tergiversat de tal manera que l’ha convertit en una farsa. I ha insistit en l’absurd de dir que totes les forces i l’armament que Rússia té al costat oriental d’Ucraïna són producte de la imaginació global.

El “cop d’estat” que segons Lavrov es va produir a Ucraïna no va ser res d’això: va ser una revolta popular contra un titella corrupte col·locat i armat per Rússia per evitar una possible aliança amb Occident. Els ucraïnesos no són ximples. Els atrau molt més l’encant de Varsòvia o Berlín que no pas el de l’assolellada Minsk. Quan senten “casa comuna europea” ho tradueixen per “imperi soviètic”.

“Dos més dos fan cinc” era un antic eslògan soviètic. Es va fer servir l’any 1931 per defensar que el pla de cinc anys de Stalin es podia completar només en quatre. I “dos més dos fan cinc” és encara la veritat que emana des de Moscou. Val la pena recordar-ho en totes les negociacions relacionades amb Ucraïna.

A la conferència de Munic s’ha parlat molt d’un possible alto el foc gestionat pel front franco-alemany; s’ha parlat del fet que “no hi ha cap solució militar” possible per al conflicte ucraïnès (amb l’excepció, evidentment, de la solució militar de Putin); sobre si Occident hauria d’enviar o no armament per donar suport al govern de Kíev (la cancellera Angela Merkel s’hi oposa), i sobre la necessitat d’actuar amb decisió i ser resolutius, almenys de paraula.

Decididament: cal afrontar la realitat sobre Putin. El líder rus no ha desplaçat tancs i instal·lat sistemes de llançament de míssils al llarg de la frontera amb Ucraïna perquè sí. No es conformarà amb res que no sigui una Ucraïna debilitada, minada pel conflicte a la regió de Donetsk, un país amb enclavaments declaradament pro-russos com Abkhàzia o Transnístria, clarament sotmesos a l’esfera d’influència de Rússia. Tot plegat simbolitza l’estratègia definitiva de Putin per allunyar un possible pacte amb Occident i buscar una confrontació que l’enforteix a mesura que el preu del petroli i el ruble es desplomen. Putin no renunciarà a Ucraïna.

Hi ha un idioma que Moscou entén: míssils antitancs, radars de guerra, drones de reconeixement. Reforçar l’exèrcit d’Ucraïna amb aquestes i altres armes. Forçar Putin a modificar la seva anàlisi de costos i beneficis.

És arriscat, però no hi ha cap política lliure de riscos. Cal recordar que Ucraïna va renunciar a més de 1.800 caps nuclears a canvi d’aquell compromís fal·laç del 1994, en què Rússia es comprometia a respectar la seva sobirania i les seves fronteres. Així que, sí: Ucraïna es mereix alguna cosa més que unes ulleres de visió nocturna. La diplomàcia occidental a Ucraïna és massa il·lusa i massa poc realista. Dos més dos fan quatre, en la guerra i en la pau.