És l'hora de la valentia

Com que és el centenari del naixement de Willy Brandt, aquest any a Alemanya s'ha vist molt una imatge: l'excanceller de genolls al gueto de Varsòvia en un acte silenciós que escenificava la vergonya alemanya per l'Holocaust. Com després va dir Brandt: "Sota el pes de milions de persones assassinades, vaig fer el que fem tots quan ens falten les paraules".

Aquests actes simbòlics tenen una importància enorme. Entren en l'esfera del mite i connecten amb un àmbit humà situat abans i més enllà de les paraules. La imatge del 1970 és fascinant: l'emoció i la convicció empenyen un alemany a fer un gest personal espontani en homenatge als jueus massacrats. Em vénen a la memòria altres actes semblants: el president egipci Anwar al-Sadat adreçant-se a la Knesset el 1977; François Mitterrand i Helmut Kohl, els líders de França i Alemanya, agafant-se de la mà a Verdun, el 1984, al lloc on centenars de milers de compatriotes seus van morir lluitant en una guerra el 1916; l'encaixada de mans amb què Yitzhak Rabin i Iàsser Arafat van voler donar a entendre que ja n'hi havia prou de sang i llàgrimes en un acte que va tenir lloc al jardí de la Casa Blanca el 1993, abans que es tornés a vessar sang en els enfrontaments entre israelians i palestins (i entre ells mateixos).

I, després, com si fos la imatge d'aquest fracàs, ve un espai en blanc. En la nostra època no abunden aquests moments solemnes i icònics de conciliació o contrició. Potser el càlcul i la manipulació propagandística s'han imposat per damunt de les conviccions i han enterrat l'espontaneïtat a la vida pública. Potser l'obsessió pel control -i la multiplicació de mitjans que permeten aconseguir-lo- ha fet que la política esdevingui més àrida. Potser ens trobem davant de la mort postmoderna de l'idealisme polític. O potser la mateixa abundància d'imatges fa que sigui difícil que una de sola representi un canvi històric. La imatge més potent del segle XXI segueix sent la dels avions que, transformats en míssils, van atacar les Torres Bessones el 2001. En les guerres remotes que s'han desencadenat des d'aleshores ningú ha allargat la mà en un gest de pau, consol o resolució. Barack Obama, que tants somnis va despertar, s'ha revelat com un president que passa sense pena ni glòria.

Parlant de Brandt, aquí a Alemanya he visitat el seu company de partit i gairebé coetani, el socialdemòcrata Helmut Schmidt, que va ocupar el càrrec de canceller el 1974, poc després de la dimissió de Brandt. Schmidt té 94 anys. Durant una conversa de dues hores no va parar de fumar. Sempre, des dels 15 anys, s'ha fumat tres paquets de tabac al dia. Això equival a 60 cigarrets al dia durant gairebé 80 anys. Totes les regles han de tenir excepcions: si no, la vida seria insuportable.

Schmidt, que va ser un líder fort, diu que sempre va estar segur que la reunificació alemanya seria una realitat, tot i que no s'esperava que fos tan aviat.

"Sobretot n'hem de donar les gràcies a Gorbatxov i Baker", va afirmar, referint-se a l'exdirigent soviètic i l'exsecretari d'Estat nord-americà. "Mitterrand i Thatcher hi estaven totalment en contra".

Vaig preguntar a Schmidt, que encara treballa com a editor del setmanari Die Zeit , què pensava de la cancellera Angela Merkel i la crisi de l'euro. "Merkel no porta la Unió Europea al cor", em va dir. "Des d'un punt de vista racional, sí que se n'adona, de la seva importància. Però ni té ganes d'ajudar, ni hi mostra cap sensibilitat ni solidaritat. No hi ha solidaritat. Amb un superàvit de compte corrent de 240.000 milions d'euros, Alemanya hauria de mostrar més solidaritat".

I va continuar: "Merkel es va criar a Alemanya de l'Est, i el que els alemanys de l'Est volien era llibertat, no Europa. I això volia dir Estats Units, com passava amb els polonesos i els txecs. La llibertat va prevaldre sobre Europa. De fet, Europa és un pas més enllà que la llibertat. Em sembla que el que Merkel sent pels Estats Units és més fort que el que sent per Europa".

Schmidt es va mostrar molt ferm. "Els alemanys han de canviar d'estratègia", va afirmar. "Tenim el superàvit de compte corrent més elevat del món, més que la Xina. Al final, Alemanya haurà de respondre a les pressions i gastar més. Aquest enorme superàvit implica una necessitat moral".

Hauran de condonar el deute i concedir crèdits a llarg termini per promoure la recuperació econòmica de Grècia i Espanya.

"Es pot comparar amb la condonació del deute alemany a la dècada del 1950", em va dir. Aquestes paraules van travessar un núvol de fum acompanyades de l'espurneig del seus ulls lluminosos de color blau grisenc; una afirmació rotunda i pública que ens retrotreu a una època en què els líders no tenien pèls a la llengua, en què eren persones més que no pas un producte a la venda. Brandt i Schmidt, igual que Adenauer i Kohl, van ser uns grans personatges en comparació amb els actuals pigmeus europeus.

M'agradaria saber si la valentia personal tornarà mai al lideratge. Fa molta falta. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha invitat fa poc Mahmud Abbas, el líder palestí, a anar a la Knesset i adreçar-hi un parlament, i ha dit que està disposat a anar a Ramal·lah. Venint d'un consumat estrateg a curt termini com ell, la invitació fa tot l'efecte de ser una manipulació, però tot i així Netanyahu té raó. La pau exigirà un gran gest, una cosa solemne i simbòlica, no una maniobra propagandística.

Parlant d'imatges inesborrables, Schmidt va néixer un any després que John F. Kennedy. Mig segle després encara no s'ha resolt el misteri que envolta el seu assassinat. Les paraules de Kennedy, igual que la genuflexió de Brandt, ens fan una advertència: "Massa sovint gaudim de la comoditat d'opinar sense la incomoditat de pensar".