David McKie: “Si veten el 9-N, serà l'hora de fer avergonyir l'Estat davant el món”

Entrevista amb el catedràtic de gestió de la comunicació de la Universitat de Waikato, a Nova Zelanda

El catedràtic escocès David McKie és expert en relacions públiques i imatge exterior de les nacions. Resident a Hamilton (Nova Zelanda), on exerceix com a docent a la Universitat de Waikato, fa quatre anys que organitza el Barcelona PR Meeting, un congrés internacional de relacions públiques apadrinat per la Universitat Oberta de Catalunya. Segueix de ben a prop els processos polítics a Escòcia i Catalunya i, tot i que els escocesos tenen a tocar el referèndum d’autodeterminació, detecta -a la llarga- més opcions d’èxit en el sobiranisme català.

Com està incidint la causa del dret a decidir en la imatge que projecta Catalunya al món?

Jo sóc d’origen escocès, conec perfectament la lluita de Catalunya per ser reconeguda com a nació i hi sento simpatia. Sobretot em fascina la seva capacitat de projectar-se com una nació que sap seduir, una potència en soft power, en poder tou.

Quins són els seus poders tous?

Catalunya té una capital amb un enorme poder tou: el Barça, la Rambla, les connexions amb Woody Allen, la gastronomia, l’energia que transmet la ciutat... Són elements atractius, coneguts i reconeguts arreu del món. No fa falta ser una potència militar o política per ser admirat o respectat. Barcelona és un dels grans valors mundials, i la seva fortalesa sorgeix precisament del seu poder tou. És cert que, fora d’aquí, la gent coneix poc la marca Catalunya. Un dels reptes dels catalans crec que és aconseguir associar la potent marca Barcelona a Catalunya. Seria una gran operació d’imatge per a tot el país.

Quina estratègia ha de seguir Catalunya per fer-se més coneguda?

Desconec si els catalans disposen d’una diàspora important a l’estranger. Si n’hi ha, no és gaire visible internacionalment, però podria ser un actor fonamental a l’hora d’ajudar a fer més visible Catalunya i les seves causes. És una de les àrees que més s’hauria de treballar si es vol generar adhesions a fora.

Ara la causa que la majoria del poble català ha posat sobre la taula es diu consulta . ¿S’està enfocant bé el missatge cap a l’exterior?

Si la majoria de catalans desitgen caminar cap a la independència i busquen generar simpaties internacionals, és fonamental que siguin percebuts com una nació justa. I ja hi ha una base per poder-ho assolir: per exemple, el fet que el Barça volgués lluir a la seva samarreta el logotip d’Unicef va ser un cop d’efecte que va beneficiar la imatge de la ciutat de Barcelona. Petits detalls com aquest ajuden a millorar la imatge exterior. És bo que la gent digui: “Mireu els catalans, no només reclamen drets per a ells, són gent compromesa amb la justícia al món”. No semblar que es vol ser una nació aïllada, sinó interdependent.

Una de les característiques del sobiranisme català, en auge en els últims anys, és el seu perfil pacífic.

Aquest és potser el tret més essencial que ha de definir aquest moviment. És absolutament vital que segueixi sent pacífic, que defugi qualsevol via violenta. Quan Nelson Mandela va sortir de la presó i la violència campava pels carrers de Sud-àfrica, es va adreçar als seus conciutadans per dir-los: “No podem guanyar la guerra, però podem guanyar unes eleccions. Aneu-vos-en a casa, estigueu tranquils i, quan arribi el dia de les eleccions, voteu”. Doncs és crucial mantenir aquesta filosofia fins al final per poder guanyar la batalla de la imatge internacional. Un moviment independentista violent trobaria pocs amics.

Fa uns dies, un dels portaveus del PP al Congrés de Diputats va dir que “qualsevol espurna farà saltar la violència” a Catalunya.

No és aquesta la sensació que percebo quan vinc aquí. El poble català no és violent i no es percep com a violent, a diferència del que ha passat durant una època amb el País Basc.

Davant la reivindicació del dret a decidir, però, l’Estat segueix bloquejant la consulta.

Cal ser molt pacient. El poble català ha d’estar preparat per a un procés a llarg termini. Cal resiliència, energia i passió. No frustrar-se tot just començar, no tirar la tovallola encara que de moment a Madrid es neguin a autoritzar el referèndum d’autodeterminació.

Què es podria fer si l’Estat veta la consulta del 9 de novembre?

Cal pensar alguna resposta amb creativitat. Els que promouen aquesta consulta poden aprofitar el cop de porta del govern espanyol per fer-ne la màxima publicitat de cara enfora. Posar-ho de relleu davant la comunitat internacional amb alguna acció de mobilització massiva, creativa, que creï incomoditat a les autoritats espanyoles. El 9 de novembre, si s’impedeix votar als catalans, s’ha de convertir en el dia de la vergonya per a Espanya. Es pot traslladar el cas d’alguna manera a les Nacions Unides i a altres instàncies perquè ho considerin com un assumpte que afecta els drets humans d’una comunitat nacional, la seva llengua, cultura i identitat política.

Qui ja té a tocar el referèndum és Escòcia: el 18 de setembre. ¿Un pronòstic?

Hi ha un terç de la població mobilitzada per la independència. Però no hi veig la passió, l’energia i l’entusiasme que detecto a Catalunya. No sé si els escocesos estan gaire disposats a fer sacrificis per assolir l’estat propi. I això ho fa més difícil.