14/04/2018

És l’hora de la política

3 min

President del ParlamentL’estat espanyol està immers en una involució democràtica sense precedents. Progressivament s’han anat retallant drets i llibertats fonamentals, individuals i col·lectius. Catalunya és al centre d’aquesta escalada repressiva. És la que ha patit i està patint amb més cruesa l’autoritarisme, en forma d’empresonaments injustificats, d’exili, i de violència policial contra ciutadans pacífics que només volien exercir el seu dret a votar.

Aquesta realitat és fruit de la judicialització de la política, que pretén combatre els adversaris polítics mitjançant el Codi Penal. I això ha comportat patiment en moltes famílies del país, però també frustració, indignació i dolor en bona part de la societat catalana. Es pensi com es pensi, estic convençut que aquesta situació és profundament desagradable per a la majoria dels catalans i catalanes. La repressió i el revengisme no ajuden mai a la convivència i a la cohesió social. Al contrari.

Nou persones empresonades, set a l’exili i centenars d’encausades judicialment. La darrera, la Tamara Carrasco, inicialment acusada de terrorisme i rebel·lió per haver participat en una acció no violenta d’un CDR. La seva detenció forma part de la construcció d’un relat amb el qual l’establishment polític i mediàtic de l’Estat pretén criminalitzar un moviment pacífic i democràtic. A falta de violència que sustenti els delictes de rebel·lió, se la inventen.

És en aquest context de regressió on cal emmarcar la decisió de no permetre al diputat Jordi Sànchez sotmetre’s al debat d’investidura. Amb la seva decisió, el Tribunal Suprem incompleix la legislació internacional i fa cas omís de la resolució del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides. Un fet que vulnera no només els seus drets polítics, sinó també els de tots els diputats i, per tant, els del conjunt de la ciutadania.

Però aquesta involució democràtica no es produeix exclusivament a Catalunya. Perquè hem vist també com es prohibeixen exposicions, se segresten llibres o, fins i tot, s’empresonen cantants per les lletres de les seves cançons a diferents llocs de l’Estat. Aquesta deriva autoritària posa en risc els principals drets fonamentals i és incompatible amb una democràcia madura.

Són els mateixos fonaments de l’estat de dret els que perillen. És la mateixa democràcia la que es posa irresponsablement en risc. Per més en contra que, legítimament, s’estigui d’una opció política concreta, no es pot acceptar que s’intenti reprimir. Perquè qui ens assegura que demà no seran totes les altres opcions les que es veuran perseguides? Restar impassible davant d’aquesta situació no és una opció si es volen protegir les parets mestres de la democràcia.

Ens cal una resposta clara. El que està en joc és massa valuós per mirar cap a una altra banda. Hem de saber bastir una resposta diàfana. Un front plural, transversal, ampli, però també unívoc. Estem parlant de la defensa dels drets i les llibertats fonamentals i això ha de ser innegociable. Per això cal recuperar la unitat política que aquest país ha demostrat en tantes ocasions. Cal recuperar la força que ens ha permès superar altres hores greus amb determinació. Com es va fer als anys setanta amb l’Assemblea de Catalunya.

Des de la diversitat, tornem a construir consensos al voltant de quatre grans idees: reclamem l’alliberament dels presos, el retorn dels exiliats i la fi de la persecució judicial; defensem els drets i les llibertats fonamentals de la ciutadania; recuperem les nostres institucions; reivindiquem la política com l’única via per resoldre els conflictes polítics.

Hem de saber generar aquest espai de trobada, aquest mínim comú denominador que ens permeti sumar esforços en una gran aliança. Sense que ningú, evidentment, renunciï a cap dels seus projectes polítics. Ho hem de fer amb la certesa històrica que aquest país té moltes expressions, però només té una veu quan es tracta de protegir els nostres drets.

Aquesta aliança no pot desembocar en una simple fotografia. Cal que totes les entitats que decideixin formar-ne part s’hi impliquin a fons per afrontar amb garanties d’èxit un embat antidemocràtic sense precedents els darrers anys.

Faig una crida als agents socials més representatius del país, a totes aquelles entitats que configuren el cor de la nostra societat civil perquè se sumin a aquest projecte. Malauradament ho haig de fer. És evident que, en condicions normals, no li tocaria al president del Parlament liderar aquesta crida. Però els moments són lamentablement excepcionals. I la meva responsabilitat institucional i el meu compromís personal m’obliguen a ajudar en la construcció d’aquesta aliança democràtica.

stats