Shakespeare i la justícia

És un axioma que els fonaments de la justícia són ètics i morals. Però, paradoxalment, aquesta vella i digna dama amb fama d’imparcial que ha donat lliçons de conducta a la humanitat al llarg dels segles sempre ha estat qüestionada i jutjada pel poble. I sovint declarada culpable. Ja va començar a l’antiga Grècia, com expressa la filosofia de Plató: “El que diuen just és, en realitat, conveniència per al poderós i governant i dany per a l’obedient i sotmès”; i l’ètica d’Aristòtil: “L’equitat és la justícia més enllà de la llei”. Uns pensaments molt adients a l’actual moment judicial a Espanya contra el procés sobiranista català i els seus líders.

Justament l’arbitrarietat i les equivocacions de la justícia han estat subjecte d’obres literàries magistrals, com ara Els miserables, de Victor Hugo, en què Jean Valjean passa injustament 20 anys a la presó per haver robat una barra de pa. O El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas, en què la condemna a Edmond Dantès és dictada amb finalitats polítiques. I a Els germans Karamàzov, de Dostoievski, en què Dimitri Karamàzov és condemnat encara que no és ell qui ha mort el seu pare. Tot i que és El procés, de Kafka, que dona lloc a l’adjectiu kafkià, el que defineix la cara fosca d’una justícia angoixosa i opressiva, perquè no respecta els drets bàsics de les persones.

Però és William Shakespeare, com a eficient diletant en dret civil i penal, qui més parla de justícia a les seves obres i ho reflecteix en dos vessants: el transcendent i l’irreverent i fins i tot ridícul. Sempre amb un rerefons absolutament crític amb la justícia i els jutges. I això que ell no va haver de patir els seus veredictes, com els va passar a molts dels seus companys de professió. Només se sap que va fer de testimoni en el judici Bellott-Mountjoy, del qual es conserva la seva declaració.

No sabem si de molt jove Shakespeare va fer, com es diu, de passant d’advocat, però els seus personatges opinen amb solvència sobre la llei, i la moral judicial recorre els seus textos d’un extrem a l’altre. Tot i que és en dues de les seves obres on més atorga un paper destacat a la justícia: a El mercader de Venècia, alertant del perill de la venjança, i a Mesura per Mesura, en què denuncia la hipocresia i els interessos espuris d’alguns jutges. En la primera, Pòrcia, disfressada d’home, fa de magistrat, i posa en evidència els innobles motius de revenja de l’acusador (Shylock) contra l’acusat (Antonio) i apel·la a la indulgència: “Hi ha un poder terrenal que se’ns mostra més semblant al de Déu quan la clemència tempera la justícia”. En aquest cas la sentència és justa i didàctica. A Mesura per Mesura, Shakespeare també clama per la pietat, però recorre a subterfugis enginyosos per salvar el condemnat i castigar el xantatge sexual a Isabella per part d’Angelo, que fa de jutge i li diu que, si no se li entrega, el seu germà, acusat, morirà. I quan Angelo diu a la jove, per justificar-se: “Jo no l’he condemnat, ha estat la llei”, ella replica: “Ah, és excel·lent tenir la força d’un gegant, però és tirànic fer-la servir com un gegant”.

Ara bé, el dramaturg mira la justícia des de molts altres punts de vista. Critica la duresa judicial a Timó d’Atenes : “La pietat és la virtut que té la llei i només els tirans usen la crueltat”; i en canvi a Titus Andrònic mostra la justícia més venjativa. Clama contra la impunitat dels poderosos a El Rei Lear, quan aquest posa en evidència que “Pels forats dels parracs es veuen tots els vicis, però els abrics folrats de pell ho amaguen tot. Recobreix el pecat amb plaques d’or i veuràs com la forta llança de la justícia es trenca i no fa mal. Tapa’l amb un parrac i una petita palla d’un pigmeu ja el travessa”. Lamenta la lentitud de la llei ( the law’s delay ) al “To be or not to be” hamletià, i remarca la injustícia de l’exili a Ricard II.

Shakespeare no s’autocensurava. La seva vena lúdicament sarcàstica s’expressa lliure per boca d’Angelo: “Els lladres, per robar, tenen l’excusa que els jutges també roben”. I de Dick, el carnisser, a Enric VI : “El primer que hem de fer és matar tots els advocats”. O quan a Nit de Reis parla de “les garrotades de la llei” i a Conte d’hivern de “deixar xiular la llei”. Fins a l’extrem que a Enric IV i a Les alegres casades de Windsor crea dos jutges tan ridículs com els seus noms: Shallow (Llonze) i Silence (Callat). I a Al vostre gust parla d’un jutge “amb la panxa rodona farcida de capons, ple de sàvies sentències i de tòpics”. O quan Hamlet, mordaç, diu amb una calavera a la mà: “Aquí en tenim un altre. Qui et diu que no és el crani d’un advocat? ¿On han anat a parar les seves subtileses, el seu filar prim, la seva casuística, els seus títols i les seves trompetes? ¿Com és que tolera que aquest brètol li piqui la closca i ell no li posa un plet?”

De fet, la veu de Shakespeare és la veu universal que creu que la llei és feixuga i molt sovint parcial. Perquè llei no és sempre sinònim de justícia. Ho comprovarem, o no, en la sentència que dicti el Tribunal Suprem.