Barregem-nos!

Els dictadors de països musulmans ens enganyen quan es presenten com els dics contra el salafisme

Unes setmanes abans que es compleixi un any del fatídic atemptat del 17-A em reuneixo amb la Núria Riera, tècnica de cohesió social de Ripoll, i amb l’Alícia Mesas, psicòloga de l’equip de cohesió. Totes dues em comenten que els quatre nois més joves dels que van cometre els atemptats tenien una colla d’amics àmplia i barrejada. Alguns d’ells es quedaven a dormir a les cases d’aquests amics i, fins a l'últim dia, encara feien plans per fer coses junts. Ara aquests amics se senten traïts, tristos i desconfiats.

La feina de la Núria i de l’Alícia és doble: contenir les ansietats que l’atemptat ha despertat i fer un diagnòstic acurat que intenti explicar les raons que han portat uns joves aparentment ben establerts a Ripoll a cometre aquest acte bàrbar i proposar un tractament adequat.

Conversant amb elles, veig que estan treballant de valent per lluitar contra l’exclusió social dels joves fills de la immigració musulmana. És bàsic fer-ho. Si aconseguim que aquests joves sentin aquest país com a propi –fet que vol dir, entre altres coses, lluitar contra el racisme i la discriminació en general–, se sentiran menys temptats per aquest 'islam' tan mortífer. Però temo molt que el problema encara és més gros i no només té a veure amb la relació islam-Occident, per dir-ho ràpid. També és un problema intrínsec de l’islam. El corrent salafista està guanyant adeptes a tot el món musulmà. “Si la gent no es pot moure cap endavant, ho fa cap enrere”, em va dir un taxista al Marroc. En tots els països musulmans hi ha una tensió entre els moviments prodemocràtics –que fins ara sempre n'han sortit mal parats perquè els governs els silencien i reprimeixen– i els moviments més retrògrads, que creuen que l’islam és la solució. Però, a diferència de fa unes dècades, en què l’islam modest, poc dogmàtic, molt donat a la barreja amb les tradicions més paganes, era el dominant, ara el corrent salafista guanya cada cop més força. I és implacable. Al Magrib, per exemple, fins i tot els tatuatges de les dones amazics ara diuen que són 'haram', és a dir, prohibits per Al·là. Aquest corrent no respecta les tradicions i singularitats de cada país. Vol ser hegemònic.

Per fer un diagnòstic més complet de la situació no hem d’oblidar els problemes intrínsecs a què ha de fer front l’islam

Per aquest motiu, per fer un diagnòstic més complet de la situació no hem d’oblidar els problemes intrínsecs a què ha de fer front l’islam, que, per cert, no només són religiosos, si no també polítics. Són les dictadures d’aquests països les que l’estan promovent i fomentant per combatre els moviments prodemocràtics, que el primer que demanen és la caiguda d’aquests dictadors. Ens estan enganyant quan es presenten com els dics d’aquesta ideologia. En són la font. Tanquem-la, doncs. L’islam a Europa ha de ser europeu!

Tornant als amics dels que van perpetrar aquest atemptat bàrbar. Em trenca el cor pensar en ells i entenc que se sentin traïts. Havien obert les portes de casa seva i van rebre una gran bufetada. No sé si els pot servir dir-los que segurament els seus amics van ser captats i adoctrinats per una ideologia que combat la barreja, i que la millor manera de fer-hi front és continuar barrejant-nos.