De la caixa tonta a la pantallitis aguda

El risc rau en les noves maneres de consumir productes audiovisuals dels joves i els superjoves

La caixa tonta. Així en deia de la tele molta gent fa trenta o quaranta anys. No eren pocs els pares o els educadors que veien concentrats en aquell artefacte tota mena de perills per a la salut mental de la societat en general i dels més joves en particular. Aquella dèria per demonitzar la televisió es va anar esvaint i la gent benpensant ha desplaçat les seves temences cap a un nou mitjà, o cap a un nou entorn mediàtic, que els resulta poc familiar. El risc ara rau en les noves maneres de consumir productes audiovisuals dels joves i els superjoves. Són productes que els arriben per tota mena de pantalles: l’ordinador que tenen a l’habitació, la 'tablet' o el telèfon mòbil.

L’interès per l’educació mediàtica ha anat seguint cicles que es corresponen força amb aquests graus de preocupació immediatista respecte a noves formes de comunicació. Dit d’una altra manera, ha estat un interès clarament reactiu molt més que proactiu. I la discontinuïtat que s’ha derivat d’això s’ha traduït en una manca de polítiques clares i sostingudes respecte a aquest aspecte de la formació. Com sempre passa quan es discuteix d’educació, també en aquest terreny sorgeix el debat sobre si l’educació mediàtica és més responsabilitat de les famílies o de les escoles. No crec que calgui trencar-se gaire les banyes per arribar a la conclusió que es tracta d’una responsabilitat compartida. A casa és on es produeix normalment la major part del consum audiovisual dels nens i els adolescents. I a l’escola és on la socialització dels gustos i dels interessos amb els iguals pot generar dinàmiques més perverses.

'Fake news', 'big data', algoritmes, 'filter bubbles'... La veritat és que no resulta tan senzill navegar en aquest mar procel·lós de la comunicació a què hem estat llançats en un període curtíssim de temps. De les 'fake news', per exemple, n’estem vagament previnguts quan ens en parlen referint-les a les magnes operacions polítiques que poden fer guanyar i perdre eleccions. Però això ens queda massa lluny de les nostres vides quotidianes. I en canvi ens falten eines per saber detectar les llufes quan ens les pengen a través dels nostres grups de Whatsapp.

Afortunadament ara ja està prou estesa la preocupació per la dieta alimentària. En canvi, segurament no ho està prou la preocupació per la dieta mediàtica

Per davant de tot, l’educació mediàtica ha d’incloure un tret fonamental: l’alimentació d’actituds crítiques davant dels continguts que per terra, mar i aire ens volen encolomar. Això servia per a l’època de la caixa tonta i serveix exactament igual per al moment actual. I, ben pensat, aquesta exhortació és vàlida per a l’educació mediàtica i per a qualsevol front de l’activitat docent i educativa. De fet, tots els moviments de renovació pedagògica ho prediquen, això: la formació de ciutadans dotats d’un esperit crític davant de tots els aspectes de la societat en què vivim.

En el terreny familiar hi ha una constatació que cal fer, encara que resulti prou òbvia: els infants han de tenir uns models adequats. Això serveix per a tots els aspectes de l’educació, des de les pautes de consum (ara ve Nadal!) fins a les normes més bàsiques d’urbanitat. Rarament podríem esperar dels fills unes actituds gaire diferents de les que observin en els pares. Doncs bé, en el terreny que ens ocupa, ¿com poden pretendre els pares, les mares, els avis i les àvies que els petits no es deixin abduir pels continguts de les pantalles si ells mateixos no es poden desenganxar dels propis telèfons mòbils? Sembla elemental. Afortunadament ara ja està prou estesa la preocupació per la dieta alimentària. En canvi, segurament no ho està prou la preocupació per la dieta mediàtica.

Passem a l’escola. Al nostre país hi ha hagut i hi ha mestres que des de fa temps s’han preocupat per l’assumpte i que han desenvolupat pràctiques excelses amb els seus alumnes. Però per regla general han estat franctiradors, persones avançades al seu temps que han entès que aprendre els llenguatges i la retòrica dels 'media' era tan important, pel cap baix, com aprendre la gramàtica, la sintaxi i la literatura convencionals. Ara es fa necessari, més que mai, una acció conjugada i sostinguda. El món de l’ensenyament en el seu conjunt no pot viure d’esquena a una realitat tan clara com l’impacte dels missatges audiovisuals en els adolescents.

El Consell Audiovisual de Catalunya –en la línia del que fan altres autoritats reguladores en diferents països europeus- des de fa un parell d’anys ha situat aquest assumpte entre les seves prioritats. Fruit d’això és el programa eduCAC, que va ser presentat fa uns dies i que pretén cobrir moltes de les mancances que encara hi ha en aquest terreny. El punt de partida ha estat l’elaboració d’uns materials molt complets que ja són a l’abast dels centres d’ensenyament i que es poden trobar al web Educac.cat. La intenció final, però, és abastar diverses activitats que contribueixin a crear més consciència crítica en petits i grans davant els nous mitjans i els seus missatges.