Esperances i desigs per al 2021
No sé si l’esperança neix del desig, o si el desig fa concreta l’esperança. També hi ha desigs desesperançats, que sabem que mai no es compliran. I hi ha esperances vagues que no troben cap desig en què confiar. Però, sigui com sigui, i mentre no acabem de controlar la pandèmia -que és alhora el desig i l’esperança més urgents-, en el pla de la política catalana tinc una lleugera esperança en el compliment de cinc desigs que vull deixar escrits.
En primer lloc, tinc l’esperança que els pronòstics que fan les enquestes d’una entrada de Vox al Parlament de Catalunya no es compleixin. No es tracta només de l’afany candorós que el nostre Parlament no hagi de suportar discursos xenòfobs, racistes i de franquisme arnat. És que tinc la intuïció que l’opinió irritada que recullen les enquestes no s’arribarà a concretar en un vot efectiu a l’urna. Per poc que PP i Cs s’hi escarrassin -i a la vista dels fitxatges recents, és clar que ho intentaran-, poden aconseguir mantenir o recuperar tots aquests electors a punt d’extraviar-se.
El segon desig és que es deixi de fer servir el nom de Trump en va en la política catalana. Que des de l’uniformisme espanyolista es vulgui assimilar l’assalt al Congrés dels Estats Units al referèndum de l'1-O no hauria d’estranyar ningú. Si no han comparat l’1-O amb l’atac a les Torres Bessones és, simplement, perquè va ocórrer uns anys abans. Però és una indecència que es faci servir el trumpisme per atacar posicions polítiques adversàries per si són més liberals que les pròpies, o per desqualificar -de fet, insultar- oponents amb qui, al capdavall, es comparteixen lluites democràtiques i amb qui molt probablement s’acabarà compartint govern.
Un tercer desig -amb poca esperança que es compleixi, però- és que després del 14-F es vagi despolaritzant el clima polític. Afortunadament, les recerques més recents diuen que aquest clima polític no ha transcendit als àmbits de convivència. I els mals pronòstics electorals dels qui a la darrera legislatura han apostat per treure rendiment de la confrontació assenyalen el seu error de càlcul i el desconeixement de la societat catalana. Però la crispació política afavoreix l’antipolítica, que, o bé es desentén dels quefers públics, o bé vol passar comptes amb el sistema. La irresponsabilitat de qui vol treure profit de la provocació agressiva hauria de ser fortament sancionada en la nostra cultura política electoral.
Posats a desitjar, m’agradaria que el país recuperés l’autoestima. No pas per cap mena de provincianisme sinó per, d’una banda, no haver de veure’ns amb mirades impròpies, i de l’altra per veure el món amb ulls propis. Entre 2006 i 2017, el protagonisme polític sobiranista va fer créixer l’autocentrament, és a dir, el reconèixer un nosaltres i un aquí propis. Però l’aplicació del 155 i totes les seves conseqüències ha tornat a traslladar el punt de vista amb què observem la realitat fora de nosaltres i d’aquí. La deslocalització de la seu de grans empreses catalanes només va ser el primer pas de tota una colla de deslocalitzacions mentals fàcilment comprovables.
Finalment, després del 14-F, i sigui quin sigui el resultat i les conseqüències, espero que es recuperi el més ràpidament possible la confiança en l’acció política. Una campanya electoral que hagi exacerbat els sentiments caïnites no és la millor avantsala, ho sé. Però no hauríem d’oblidar que la confiança en la política i els polítics té a veure amb la confiança en el país i en nosaltres mateixos. Que l’aspiració a la sobirania és un acte de confiança radical en el país. Tindrem els polítics que votem, i discutir-ne la legitimitat no els desmereixeria només a ells sinó a tots els qui els hauríem triat. Per aquesta raó, tant de bo s’emportin més vots els qui més demostrin en campanya que treballen per a una reconstrucció del país que inclogui tothom, amb generositat.
