Delicte... i indignitat
SociòlegÉs un fet globalment compartit per l’opinió pública que s’ha manifestat –i m’agradaria pensar que també per la que no ha dit res– que el més greu dels fets jutjats per l’agressió sexual durant els Sanfermines de 2016 és la violació en grup d’una noia. I tots els detalls del cas, perversament enregistrats pels components de l’escamot que ells mateixos qualificaven com “la Manada”, no fan altra cosa que agreujar les circumstàncies i no pas atenuar-les, com vergonyosament ha considerat el tribunal.
I és així: allò que és punible des del punt de vista penal és, efectivament, la violació. I la irritació social que ha causat la sentència és, precisament, perquè els jutges han menystingut el grau de violència i d’aquesta manera, menyspreant la víctima, eren condescendents amb els agressors. Una tebior qui sap si també condicionada pel fet que entre la ramada hi havia agents de la seguretat i l’ordre públics, cosa que no des del Codi Penal però sí des d’un sentit comú cívic ho fa tot més greu.
Que els fets –'només' d’abús sexual i no d’agressió– i la corresponent sentència s’hagin considerat lleus, ha acabat desplaçant la major part del debat jurídic sobre el capteniment de la víctima. Per als jutges –i per a aquells que han defensat el seu criteri–, la gran qüestió que calia dilucidar per poder qualificar el delicte era el grau de consentiment o de resistència de la víctima als seus agressors. I per això, amb tota la raó –i també gràcies a la creixent sensibilitat del moment en l’àmbit internacional–, l’escàndol social s’ha centrat en la violència de gènere i en el masclisme, que, com tantes altres xacres socials, segueixen més vives del que voldríem creure.
Tanmateix, i sense voler desviar l’atenció d’allò que és el més greu i que és delicte, crec que també s’ha de posar a judici la pròpia conducta d’aquests energúmens –etimològicament, “gent influïda per un mal esperit”–, més enllà del mal causat a la víctima. Per dir-ho clar i cru: ni tan sols en el cas que hi hagués hagut consentiment explícit i participació voluntària de la víctima, el comportament d’aquests homes no seria disculpable. Potser no hi hauria crim, potser no hi hauria delicte penal, però la seva conducta, des d’un punt de vista moral, social, cívic, i fins i tot com a espècie, seguiria sent reprovable. Per això fins i tot l’autodenominació de ramat –la Manada– és inadequada perquè cap espècie animal no seria capaç d’actuar amb un tipus de perversió que només pot ser pròpia de qui actua amb llibertat, i per tant amb maldat i crueltat conscients.
Dit en forma de pregunta: quina mena d’imaginaris sexuals patològics hi ha darrere de les motivacions que porten un grup d’homes a travessar tota la Península per anar a fer turisme sexual deshumanitzat? En quina mena d’hipocresia moral estan instal·lats aquests individus que els permet tenir unes famílies a qui segur que voldrien protegir de comportaments depredadors com els que ells planifiquen lluny de casa? ¿No hi ha, en el seu comportament, una agressió també en contra d’ells mateixos i que denigra la seva dignitat?
Una vegada més som davant d’una expressió del mal per al qual costa trobar una explicació raonada i raonable. Som davant d’un comportament indigne que, mes enllà del delicte, ofèn greument l’ús d’una llibertat que ja ens és prou escassament donada i permesa. Hi ha violència masclista contra les dones, doncs, però també hi agressió contra la dignitat humana en general.
