Massa il·lusos, encara
SociòlegDeclaro la meva sorpresa per la bona acollida que ha rebut a Catalunya la moció presentada per Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy arran de la sentència del cas Gürtel. D’un personatge que se’n coneix, per dir-ho suau, el seu baix perfil tàctic i estratègic, que ha donat suport incondicional al 155, que no ha ofert ni la més petita sortida a les aspiracions sobiranistes de la majoria de catalans i que s’ha atrevit a ofendre greument el nostre president, em costa molt imaginar què se n’espera.
Probablement em falta capacitat per entendre la jugada. No tant la de Sánchez, però, com la dels que s’han afegit gairebé incondicionalment a donar-hi suport. Per ser més precisos, no entenc aquesta vella tradició de les jugades polítiques que es decideixen al marge de qualsevol contingut programàtic. Efectivament, hi ha un tipus de política que segueix les regles d’alguns jocs de cartes que depenen dels envits que un dels jugadors fa a la resta de participants, el resultat dels quals depèn tant de l’atzar com de la catxa (apostar com si es tingués un bon joc sense tenir-lo), és a dir, condicionat tant a la sort com a la capacitat d’enganyar.
Sabent, doncs, que Pedro Sánchez no té bones cartes, és que va de catxa? Que el PSOE i Podem se sentin cridats a donar-se suport mútuament sembla lògic veient la pèrdua de pes que els anuncien les enquestes. Però, què hi fan els partits sobiranistes jugant aquesta partida en què no sembla que hi tinguin res a guanyar? Algú em dirà que despatxar la corrupció representada pel PP i Mariano Rajoy del govern d’Espanya ja és molt i ho justifica tot. Però, què caldrà fer el dia que es tinguin les sentències dels casos de corrupció del PSOE a Andalusia? I, ni que aquesta jugada d’ara donés una victòria provisional i precària a Sánchez, tenint en compte que la partida no estaria acabada, ¿no seria l’avantsala d’una victòria de Ciutadans encara més gran a les properes eleccions? ¿Cal contribuir a sortir del foc de la corrupció per caure a les brases de l’extrema dreta?
Posats a jugar, si el sobiranisme vol seguir participant en una partida per a la qual sempre li són donades cartes dolentes, que faci com el PNB i posi condicions. I si pot ser, condicions més dignes que les d’esperar disculpes en lloc d’exigir la reparació de danys, o que les ocurrències de demanar gestualitats ridícules com anar a demanar el suport a Estremera. I, posats a ser cínics, les condicions tant les podria posar a Sánchez per votar-lo, com a Rajoy per mantenir-lo, un personatge la virtut principal del qual és la de saber resistir i que jo encara no donaria pas per amortitzat. Al capdavall, ara mateix sembla més suportable la feblesa del PP que el risc d’un futur govern desbocat de Cs. I, en qualsevol cas, sabent que l’estat espanyol seguirà endavant amb la seva brutalitat el governi qui el governi, no veig els avantatges d’ajudar a desaccelerar la seva progressiva desfeta.
La meva millor hipòtesi –que el lector llegeixi els parèntesis com les meves postil·les als arguments al·ludits– és que el suport d’un cert sobiranisme a tota aquesta comèdia de Pedro Sánchez té a veure amb l’esperança (il·lusa) del retorn a un (simulacre de) diàleg. Un diàleg per restaurar l’autonomisme (ferit de mort) i imposar una (fraudulenta) normalitat que refés la cohesió social (fent tornar al cau la bèstia de l’extrema dreta) i poder tornar a la pau (dels cementiris). La pitjor hipòtesi, ni l’anomenaré.
Ras i curt: considero una greu indignitat contribuir a fer governs a Espanya mentre ni tan sols deixen constituir a Catalunya el que legítimament ens van donar les urnes.
