CANTUS FIRMUS

De qui és Rosalía?

Tot etiquetament no és altra cosa que un intent, reeixit o no, d’apropiació, de control

Un dels passatges més incisius d''A través del mirall' de Lewis Carroll és el diàleg entre Alícia i Humpty Dumpty sobre el llenguatge. Humpty Dumpty li diu a Alícia: “Quan 'jo' faig servir un mot, vol dir exactament allò que vull que signifiqui; ni més ni menys”. Alícia li respon: “El problema és si vós 'podeu' arribar a fer que els mots signifiquin coses tan diferents”. I Humpty Dumpty conclou, tallant: “El problema és saber qui mana. I s’ha acabat”.

És oportú recordar aquest diàleg ara que estem en plena confrontació de relats –no pas de persones–, en què les paraules han esdevingut armes. A part de la gravetat que implica banalitzar els episodis històrics a què es refereixen, ¿Espanya és realment un estat "feixista", com diuen alguns? Els que posen llaços grocs o llancen pintura a domicilis particulars, ¿tenen comportaments "nazis"? Per què els "nacionalismes" d’estat són "patriotisme" –amor al que és propi, diuen–, mentre que els nacionalismes reivindicatius són acusats d’odi a l’adversari? La resposta la té Humpty Dumpty: es tracta de saber qui pot imposar una definició de la realitat.

Així que no és estrany que enmig d’aquest pim-pam-pum per posar noms a les coses, hagi tornat a aparèixer la vella qüestió de què és cultura catalana, ara a propòsit de la jove i premiadíssima cantant Rosalía, Rosalia Vila i Tobella, de Sant Esteve Sesrovires (que no pas de les Roures), i que fa aquesta extraordinària fusió entre flamenc, 'urban' i 'trap'. Una música, per posar totes les cartes sobre la taula, que ja m’avanço a dir que m’agrada, i confesso que 'Malamente' és una peça que em transmet una rara força captivadora i alhora torbadora.

La pregunta sobre si l’art de Rosalía és cultura catalana, feta en termes essencialistes, o és òbvia –sí, és d’aquí–, o és absurda

Però l’important no són els meus gustos musicals, sinó què significa l’etiquetament d’una producció artística segons pertinences territorials, ètniques o nacionals. Perquè aquesta és la qüestió: no què són les coses de manera essencial, sinó qui té el poder d’anomenar-les, és a dir, d’apropiar-se-les. I això és independent del fet que Rosalía no tan sols és catalana de naixement, sinó que la seva exquisida formació musical està vinculada a centres tan d’aquí com l’Esmuc i el Taller de Músics –sota el patronat dirigit per l’entusiasta Lluís Cabrera–, que ja han donat tants altres músics excel·lents, des de Miguel Poveda fins a Andrea Motis i Joan Chamorro.

Efectivament, si abandonem les forçades atribucions essencialistes de la cultura –no tan sols les nacionals, sinó les ètniques o les estilístiques–, en general, quan hi ha qualitat, les influències provenen de tradicions diverses, hi ha fusions de diversos estils i finalment tot és posat al servei d’una creativitat innovadora. Fins i tot allò que es vol presentar com a rupturista, paradoxalment, ve determinat per l’antecedent de qui en renega. En música, en literatura, en arts plàstiques o en qualsevol altra creació intel·lectual.

De manera que tot etiquetament no és altra cosa que un intent, reeixit o no, d’apropiació, de control. I, en particular, en el cas de l’adscripció nacional, se sol tractar d’un procés de reconeixement recíproc: la nació es fa seu aquell art i aquell artista per reforçar els mecanismes de pertinença interna i de representació externa; alhora, a canvi, l’art i l’artista n’obtenen l’avantatge de la seva internacionalització.

En resum: la pregunta sobre si l’art de Rosalía és cultura catalana, feta en termes essencialistes, o és òbvia –sí, és d’aquí–, o és absurda, perquè tota bona cultura –i actualment més– transcendeix els seus límits territorials. Ara bé, si la pregunta és qui té capacitat d’apropiar-se-la políticament i de posar-hi una etiqueta nacional, i qui ofereix a Rosalía una millor plataforma per universalitzar el seu art, llavors ja no parlem de continguts: llavors parlem de poder, i dels avantatges i les limitacions de tenir o no un estat propi.