La massa que diu que van veure
La sala barroca i rònega, la indumentària carregada de punyetes i medallotes, la disposició rígida dels actors i, sobretot, el llenguatge alhora autoritari, servil i amanerat ens mostren ben a les clares el tarannà arnat de la farsa de judici que se celebra al Tribunal Suprem espanyol. Però, per si això no fos prou, el relat après i que han repetit com uns lloros els testimonis de la Guàrdia Civil ens ha situat amb tota precisió en el temps mental i ideològic des del qual l’estat espanyol observa el procés independentista català: el del descobriment del mateix concepte de massa, fa 125 anys.
El relat de la “massa”, referit als ciutadans que van defensar les institucions polítiques catalanes el 20-S i les urnes l'1-O, i el suposat odi que els empenyia traslluït en les seves cares, repeteix amb extraordinària exactitud els fonaments de les teories de l’italià Scipio Sighele ('La folla delinquente', 1891) i el francès Gustave Le Bon ('Psychologie des foules', 1895). Per a aquests autors, el descobriment i la presència de la massa significava l’aparició d’una nova realitat social que destruïa els nivells de civilització assolits fins aleshores. Per a ells, la massa, no apta per al raonament però ràpida a l’hora d’actuar, adquiria un sentiment de poder invencible que la feia irresponsable, es movia pel contagi i la guiava la suggestivitat. Per cert, poc després, Sigmund Freud dedicaria 'Massenpsychologie und Ich-Analyse' ('Psicología de las masas y análisis del yo') (1921) a desmentir Le Bon.
Le Bon, un racista supremacista l’obra del qual es diu que va inspirar el 'Mein Kampf' d’Adolf Hitler, també misogin, escrivia: “Igual que les dones, [la massa] immediatament cau en els extrems” i “l’antipatia es torna odi furiós”. Però, com que no és fàcil pensar que els adoctrinadors de la Guàrdia Civil hagin llegit els clàssics de la psicologia de la massa, també podrien haver-se inspirat en 'La rebelión de las masas' (1930), en què José Ortega y Gasset repetia idees pròpies d’aquelles teories de quaranta anys abans: "Cuando la masa actúa por sí misma, lo hace sólo de una manera, porque no tiene otra: lincha".
Probablement, tot és més simple. La profunda desconfiança de l’estat espanyol en els moviments socials té una arrel encara més recent: la d’un franquisme cultural que l’estantissa democràcia espanyola nascuda del règim del 78 no ha sabut eliminar. Per això mai no ha pogut entendre les raons de la vitalitat de l’associacionisme català en el terreny de la cultura popular, del cooperativisme, del mutualisme o de l’ateneisme clàssic o en les seves noves formes. Els més de 160.000 socis actuals d’Òmnium, també som una massa? No és estrany, doncs, que des de fa quinze anys tampoc no hagi entès la dinàmica mobilitzadora, pacífica i democràtica, amb què s’ha respost als menyspreus i humiliacions que fins fa pocs anys solien quedar impunes.
No: no hi ha “massa”. Ni ciutadans amb cara d’odi, més enllà de la cara que la mateixa policia podia veure reflectida a l’interior de les seves viseres mentre pegava. Des de poc després de Sighele i Le Bon, amb una perspectiva no conservadora, ja es va entendre que el que hi havia eren “públics” que ordenaven una nova societat més complexa i, certament, més civilitzada que l’anterior. I ara, a través de nous processos civilitzatoris que tornen a espantar el conservadorisme actual, ens movem dins de xarxes complexes que faciliten noves formes d’autoorganització sense les quals l’independentisme mai no hauria tingut l’oportunitat d’expressar-se amb tanta força i riquesa de matisos.
El relat policial sobre el 20-S i l'1-O que hem sentit a la farsa de judici a què assistim entre compungits i indignats, tan arnat com la sala on se celebra, lluny de dir res del caràcter pacífic i democràtic de l’independentisme, ho diu tot de la naturalesa reaccionària, autoritària i caduca d’un Estat del qual molts, just per aquesta raó, ens volem desfer.
