Qui és més optimista?

Espanya mai no tindrà res a dir a l’aspiració sobiranista catalana, pacífica i democràtica

Qui és més optimista: qui creu que és possible una reforma constitucional de l’estat espanyol per fer-lo veritablement federal, fins al punt de fer renunciar els catalans a les seves aspiracions sobiranistes, o qui confia que, tard o d’hora, Catalunya serà independent? Aquesta és una altra de les grans preguntes que expliquen quines són les veritables divisions polítiques –que no socials– del nostre país, i els tipus d’interessos que les sostenen.

Certament, hi ha una altra alternativa probablement més àmpliament i més secretament defensada per les elits econòmiques i polítiques: que ni una cosa ni l’altra són possibles i que, per tant, el millor és quedar-se en el qui dia passa any empeny. És a dir, que l’única manera de deixar de ser un somiatruites és acomodar-se –amb il·lusió!, que deia aquell– a l''statu quo' actual, per bé que sigui tan incert i inestable que ni permet tornar a la pau funerària de l’autonomisme, ni permet mantenir-se indefinidament en el fangar judicial en què estem empantanegats.

És, doncs, en aquest marc que cal valorar l’aterratge a Catalunya de la nova ministra socialista de Política Territorial, Meritxell Batet. Efectivament, dels mateixos autors de l'“estaven avisats” –per justificar el tancament d’un Parlament democràtic, la suspensió del Govern legítim i l’empresonament i exili dels seus membres–, ara la ministra amplia el guió dient que la solució passa per una reforma “urgent, viable i desitjable” de la Constitució espanyola, per tal de “renovar el pacte territorial de 1978”, dit així, com qui ignora en quines condicions de xantatge va ser signat.

Vista la crítica al “tenim pressa” processista de dotze anys, rieu-vos del que pot suposar el cercle viciós d’una “urgent” reforma constitucional

Deixem de banda el fet que, tècnicament, “reforma de la Constitució” i “urgència” sigui una contradicció en els termes. I que “viable” i “desitjable”, amb les majories que hi ha a Espanya, signifiqui “retrocés autonòmic” i “recentralització”. L’eufòria per l’estrena del càrrec pot haver enlluernat les expectatives de la ministra. Però, en canvi, cal prendre nota del parell d’'arrimadassades' que feia en una entrevista a la premsa amiga, coincidint amb la visita a la colònia. Primer, del retret al Govern que ells van contribuir a arrabassar “de no representar tots els catalans i catalanes de fa molt temps”. I segon, de donar crèdit a “la degradació d'una convivència que era exemplar”. Però, sobretot, m’apunto que d’aquest conflicte no se’n sortirà amb un referèndum –“no es tracta de votar”–, sinó dialogant “en un clima de confiança i lleialtats mútues”, que, a tot estirar, s’aconseguiria acostant els presoners polítics –la ministra ho veuria “amb bons ulls”– i els exiliats a presons catalanes. Marededéu!

De tot plegat en trec algunes conclusions. Una, que Espanya mai no tindrà res a dir a l’aspiració sobiranista catalana, pacífica i democràtica. Dues, que després de les experiències passades –antigues i recents– és decebedor observar la facilitat amb què alguns tornen a entrar al cercle viciós d’una suposada reforma de l’Estat en sentit federal. Vista la crítica al “tenim pressa” processista de dotze anys, rieu-vos del que pot suposar el cercle viciós d’una “urgent” reforma constitucional (i noteu l’originalitat de no parlar de “bucle”, una paraula que Joan Coromines considerava ben poc catalana “i que fóra desitjable eliminar del tot”).

El cert és que la pregunta amb què començava l’article no es pot respondre només en funció de l’optimisme o el pessimisme d’uns i altres, sinó sobretot dels seus interessos i aspiracions. I de la santa paciència de tots plegats, esclar.