Aquestes darreres setmanes, el país ha estat molt pendent d'una conversa privada de poc més de dues hores. Molts hi han buscat informació secreta, en la confiança que allò que es deia en la intimitat havia de ser més veritat que allò que es confessa en públic. I el disgust ha estat de dimensions siderals. De creure que se sabria què s'amagava a sota d'algunes catifes, els qui l'han escoltat s'han trobat, amb permís de Kundera, amb "la insostenible lleugeresa del parlar". Les converses privades poden contenir tanta veritat i tanta mentida com els discursos en públic, i només darrere de l'aparent lleugeresa de les paraules s'amaga l'evidència d'uns fets contundents.
Efectivament, des de les conferències de J.L. Austin fetes a Harvard el 1955 i publicades el 1962 amb el títol How to do things with words [Com fer coses amb paraules], sabem que allò que diem no només −ni sempre− té una intenció descriptiva (enunciats constatatius), sinó que també té una dimensió performativa. Per entendre'ns: parlar també és una manera de fer. Això és transcendental per a la comprensió dels usos de la parla i, en particular, per entendre què va passar realment en aquesta trobada finançada, sembla, per una agència d'espionatge.
És només des d'aquesta perspectiva −d'entendre el parlar com una manera de fer− que pren tot el seu sentit la conversa camarguiana a la qual fem referència. Quan la conversa en qüestió és estudiada des d'un punt de vista performatiu, quan ja no ens interessa saber què van dir sinó què van fer, les dues hores llargues de xerrameca es poden convertir en una bona font de documentació per a un treball de final de carrera, bé sigui d'uns estudis de sociolingüística, de comunicació o fins i tot de ciència política. Vegeu-ne només alguns apunts.
Hi ha una primera circumstància que cal consignar: el que realment ha fet interessant la conversa esmentada no és allò que s'hi diu sinó el fet que hagi estat desvelada. Perquè hi ha coses que diem que només són eficaces si, precisament, són secretes. D'aquí la força dels rumors que s'escampen ràpidament sota l'empenta d'un "No ho diguis a ningú". Parlar "en secret de confessió" crea una aparença de veritat sincera que força l'interlocutor a correspondre amb la mateixa generositat. Cada intimitat que explica l'un en força una de l'altre. És una forma de tortura subtil i dolça per aconseguir fer cantar algú sense que se n'adoni. La catàstrofe es produeix si, com és el cas, resulta que l'interrogat no té res a dir, de manera que el torturador inexpert acaba abocant molta més informació de la que és capaç de recollir.
Una altra de les constatacions que es poden fer d'aquest diàleg privat a què fem referència és allò que expressa tan bé la frase cap geperut no es veu el gep . És fantàstic que, enmig d'una conversa banal i frívola, algú pugui exclamar: "No suporto la gent tronada" o "La gent està fins als ous de collonades". Són frases que poden semblar contradictòries amb el mateix contingut tronat del diàleg i de les collonades que s'hi diuen. En canvi, cal entendre-les com la necessitat d'autoatribuir-se un estatus superior al que realment està delatant tanta grolleria. En aquest cas, no és que el geperut no es vegi el gep, sinó que, amb frases d'aquest tipus, el que pretén és dissimular-lo. Parlar també és una manera de simular un determinat estatus social i cultural... Sobretot quan no es té!
No menys interessant és l'ús immoral que es fa dels judicis morals. El fet es pot exemplificar quan hom es fa l'escandalitzat per les suposades corrupcions d'uns tercers mentre es participa en una estratègia de corrupció, posem per cas, donant telèfons privats perquè la policia els punxi. L'absurditat del supòsit és total: la policia no necessita delators de números de mòbil, i les punxades, si els calen, són d'ofici. Però escandalitzar-te d'allò de què t'has beneficiat durant anys és una manera de pagar penyora per aconseguir el dret d'admissió a la nova família. Quan parlem, doncs, solem definir un nosaltres de confiança, que podem aconseguir honestament, però també a base de fer confidències negatives sobre l'antiga família com a prova de la ruptura que hi hem fet.
En definitiva, sabem que bona part de les converses que tenim no serveixen per dir res de substancial sinó que estan al servei de l'establiment de complexos lligams socials. Hi ha banalitats que confereixen una força extraordinària a les nostres posicions socials. D'altres, mal usades, ens poden enfonsar.
