No seria honest si no reconegués que, quan es va anunciar, la convocatòria d'una cadena humana per a l'Onze de Setembre em va semblar d'un risc excessiu. No tant perquè desconfiés de la capacitat de resposta popular, com perquè veia difícil, organitzativament parlant, l'ocupació ordenada de 400 quilòmetres de carretera. Tanmateix, a la vigília de la gran demostració, seria injust no reconèixer que l'èxit organitzatiu ja és un fet inapel·lable que mereix tots els elogis. Tot s'ha previst fins al més petit detall: tram per tram, la ruta, l'aparcament, els serveis, la seguretat, els coordinadors, les emergències mèdiques, la difusió internacional... I la consciència de l'alta responsabilitat política que hi assumirem cada participant resoldrà qualsevol incident i hi afegirà l'entusiasme en positiu que ja vam viure l'any passat.
LA VIA, DES DEL MEU MODEST punt de vista, ha de servir, en primer lloc, com a acte de reafirmació entre els participants. En segon lloc, ha d'aconseguir que les nostres aspiracions polítiques es facin visibles al món sencer i, de rebot, a Espanya. En tercer lloc, a més d'empènyer cap endavant la gestió política i institucional de tot el procés, sobretot li ha de donar força. En un moment o altre, legalitat espanyola i legitimitat catalana toparan de cara. Els negociadors espanyols esgrimiran la Constitució, i els nostres negociadors hi han d'anar amb una gran majoria al darrere certificada democràticament en una consulta, però, encara més, sostinguda al carrer amb una voluntat de ferro.
EL PITJOR QUE PODRIA PASSAR amb l'èxit de la Via seria que: 1) L'eufòria ens portés a donar-ho tot per guanyat. 2) Confonguéssim l'expressió de la voluntat d'assolir un cim amb el fet d'arribar-hi. Ni tan sols la victòria del sí en una consulta no és encara una declaració d'independència, que caldrà fer a través d'una proclamació formal. 3) L'alegria ens fes oblidar que els moments més durs del procés encara no han arribat. Fins ara no hem passat d'escaramusses. La intoxicació de l'opinió pública a través de rumors que convidin al descoratjament pot intensificar-se, i no s'ha de descartar la creació d'un clima de tensió amb petits episodis violents. I 4) Precisament perquè tenim molta pressa, ens precipitéssim. Haste makes waste , es diu en anglès. En català diem: qui va de pressa plega tard. Ara que ja el tenim ben enfocat i a tocar, l'objectiu primer no és el calendari, sinó la victòria. O, si voleu, un calendari al servei de la victòria.
HI HA QUI ES PREGUNTA quant de temps més "podem aguantar" aquesta espera. Aquesta pregunta s'ha de completar amb una altra: quant de temps aguantaríem després si la independència no s'aconseguís mantenint la seguretat jurídica de persones i institucions, si ens portava al límit l'ofec econòmic, si posava en risc la xarxa de telecomunicacions... És per això que em permeto insistir en la idea que ara, el més important, és desenvolupar una mentalitat guanyadora. Encara tenim més por de perdre -i això ens fa nacionalment hipocondríacs- que no pas confiança en la victòria. M'agradaria pensar, doncs, que la Via ens ajudarà a afirmar aquesta moral de victòria, fins ara inèdita. Entre la població, i també entre el govern. La Via mostrarà que la nostra voluntat no és un globus que es pot desinflar, sinó una roca que ja no es mourà.
RECORDEM AQUELL FINAL profètic de l' Indesinenter [en llatí: incessantment, sense aturar-se] de Salvador Espriu, publicat el 1949 i magistralment cantat per Raimon: "Caldrà que digui / de seguida prou, / que vulgui ara / caminar de nou, / alçat, sense repòs, / per sempre més / home salvat en poble, / contra el vent. / Salvat en poble, / ja l'amo de tot / no gos mesell, / sinó l'únic senyor".
