CANTUS FIRMUS

La ciutat de Nova York com a mirall

Molta gent abandona Nova York o fa plans per marxar-ne

La pandèmia podria transformar la ciutat de Nova York / GETTY
SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

"La ciutat està totalment morta”. “No es tornarà a recuperar, com altres vegades”. “Ja no és un lloc d’oportunitats”. “No és cert que hagi passat temps pitjors”. Aquesta i altres afirmacions les feia James Altucher al seu blog, a mig agost, en referència a la ciutat de Nova York. En aquell post, “ NYC Is Dead Forever... Here’s Why” ("Nova York és morta per sempre més... Vet aquí per què”), l’empresari i inversor Altucher, 52 anys, autor de Choose yourself –considerat el millor llibre d’empresa de tots els temps– i de vint títols més, col·laborador del Financial Times i del Wall Street Journal, explicava les raons de la seva diagnosi.

Altucher dona dades. Per exemple, al Time-Life Building d’oficines, al Midtown de Manhattan, de 8.000 treballadors ja només n’hi van uns 500 perquè la majoria o els han despatxat (a Nova York s’han perdut uns 900.000 llocs de treball per la pandèmia) o treballen des de casa. Més: dels 600.000 estudiants que apleguen les prestigioses universitats novaiorqueses, amb la pèrdua de la presencialitat es preveu una gran disminució de matrícules, d’uns 100.000 estudiants menys, amb greus repercussions tant en els lloguers com en tots els serveis de què fan ús. Per cert, l’habitatge està atrapat en una greu espiral deflacionista. El món de la cultura, un dels principals atractius per viure a Nova York, pateix un declivi total: ha tancat Broadway, The Lincoln Center, els museus... i la majoria dels petits espais culturals que vivien de la crida d’espectadors d’aquestes grans institucions. Més d’un 60 per cent dels restaurants han tancat. Creixen els problemes de seguretat. I per si no fos prou, la ciutat arrossega un dèficit de nou mil milions de dòlars. Molta gent abandona Nova York o fa plans per marxar-ne.

Trobo particularment interessant que, per explicar la no recuperació de NYC, Altucher situï la gran diferència amb crisis anteriors en l’ample de banda de la xarxa. El 2008 la mitjana d’ample de banda a Nova York era de 3 megabits per segon. Ara supera els 20, i això fa possible l’aprenentatge en línia, les reunions telemàtiques, el teletreball, els espectacles a distància i facilita el comerç electrònic. Això permet a l’analista marcar un nou i determinant tall històric: el BB ( Before Bandwidth, abans de l’ample de banda) i l’AB ( After Bandwidth, el després). I sabem que quan es generalitzi el 5G, la velocitat pot arribar als 20 Gb per segon. Un tall històric que ja no té a veure amb el covid-19.

No sé fins a quin punt és creïble el panorama que descriu Altucher, ni si les seves previsions dramàtiques formaran part dels tres èxits o s’afegiran als disset fracassos d’entre les vint empreses que ha creat i que ell mateix addueix per fonamentar la seva expertesa. Però, en tot cas, ens pot servir per fer-nos algunes preguntes sobre nosaltres mateixos, tant si pensem en Barcelona com, en general, en Catalunya. Som-hi.

Una. ¿És previsible que a Barcelona es visqui un procés similar, ni que sigui a una altra escala i velocitat? Hi ha força notícies que ho fan pensar, per exemple en el terreny de l’habitatge o de la mobilitat. I, entretant, sembla que les mesures que es prenen en cap cas no tenen en compte aquest termini mitjà que podria produir un sobtat procés de despoblament de la capital. Dues. Si és cert el que hem descrit per a Nova York, és culpa de tenir mals gestors, fins i tot pitjors que els d’aquí? Tres. Si, en canvi, són processos imponderables que es produeixen al marge de qui governa, quin és el veritable marge que té l’acció política –allà i aquí– en els nous horitzons que es dibuixen? Quatre. Si bé l’accelerador ha estat l’actual pandèmia, ¿es pot afirmar que la causa de fons és tecnològica, com ha passat tantes vegades en el desencadenament de les grans revolucions socials? I cinc. Més que no pas pensar en l’aP i el dP (abans i després de la pandèmia), ¿no hauríem d’estar pensant el país en la perspectiva d’un a5G i un d5G (abans del 5G i després del 5G)?