Una esperança esforçada

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Durant els anys de més estabilitat política, quan les majories parlamentàries a Catalunya eren perfectament previsibles, quan a l'horitzó només s'hi veia més de la mateixa cosa, la crítica política era qualificada de "pessimista". Sempre em vaig defensar d'aquesta qualificació explicant que quan escrivia procurava deixar de banda el meu estat d'ànim personal. Si les meves anàlisis no anunciaven res de bo, no volia que fos a causa de cap mena de mal humor personal. Desgraciadament, i massa sovint, en els punts de vista públics s'hi detecten no tan sols estats d'ànim personals, sinó també ressentiments, revenges o complaences agraïdes. No estic suggerint pas que me'n surti del tot: només dic que intento evitar-ho.

PERÒ ARA, QUAN TOT ÉS inestabilitat, incertesa i col·lapse econòmic, quan flaqueja la confiança en el país, em sento dir tot el contrari. Quan els temps són més oberts que mai al daltabaix, però també a les oportunitats de regeneració democràtica i de plenitud nacional, resulta que passo per "optimista". L'altre dia un bon amic em mostrava afectuosament la seva preocupació per si el meu "optimisme esforçat" acabava en res. L'expressió "optimisme esforçat", que veig paral·lela a allò del "pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat", m'agrada perquè denota que no parlem d'estats d'ànim. Si algun dia pensava que les meves anàlisis estaven principalment condicionades per un optimisme serotonínic , vull dir, per un estat d'ànim accelerat pels meus neurotransmissors, immediatament demanaria la baixa d'articulista polític.

DE FET, ES TRACTA DE descobrir, entre les esquerdes dels murs fins ara més sòlids, les més petites escletxes d'esperança. Sí: esperança esforçada en les possibilitats d'un canvi que ens permeti sortir tant del fangar d'un statu quo putrefacte, com de l'alternativa d'un populisme venjatiu i capritxós. De l'optimisme obsessiu, déu-nos-en-guardi! En aquest punt ja he escrit en més d'una i de dues ocasions que em guio per la saviesa del pare Brown de Chesterton. A Els tres instruments de la mort , Chesterton li fa dir a Brown: "Si mai assassino algú, puc assegurar que serà un optimista". I és que, jugant sempre amb la paradoxa, Chesterton creu que no hi ha res tan insuportable com un optimisme compulsiu. Hi estic d'acord.

LA MEVA CONFIANÇA en les oportunitats d'una situació tan dramàtica com l'actual, doncs, no és resultat d'un exercici de falsa ingenuïtat per empènyer alegrement la gent cap al precipici. Es tracta d'una confiança profunda en el país. Sense haver-me d'enganyar sobre la gravetat dels desafiaments ni sobre els nostres tics autodestructius propis de les confortabilitats antigues i de les noves situacions extremes, crec que els actius són encara superiors als passius. Una força que és fàcil de descobrir arran de terra, en el dia a dia de les persones, en la immediatesa del territori, en l'àmbit local, en les modestes organitzacions civils, més que no pas en la gesticulació de les grans organitzacions davant les càmeres.

EM REFEREIXO A LES DISCRETES però generals solidaritats domèstiques; als estudiants que no desisteixen d'estudiar fort tot i la incertesa del futur; als constants èxits en la recerca científica feta en condicions adverses; a les iniciatives empresarials que desafien riscos enormes; als metges i mestres que no traspassen el seu malestar ni al tracte amb el malalt ni a la seva funció docent; al periodisme insubornable que manté la seva independència; al voluntarisme que no es cansa; als polítics que assumeixen la seva responsabilitat malgrat saber que se'ls té injustament sota sospita. Aquestes són les meves raons per a l'esperança, i no un mer estat d'ànim.

LA SUPERACIÓ DELS ACTUALS desafiaments només pot arribar des d'una profunda confiança en nosaltres mateixos. La desesperança és l'avantsala de la derrota. Per això els nostres adversaris no paren de fomentar-la. La meva esperança esforçada i raonada, però, no és ni un vaticini ni un pressentiment. És només la confiança en les possibilitats del compromís en un esforç final.