Publicitat
Publicitat

Un gest per a l'esperança

Aquest papa diu la veritat: plega a causa de la disminució del seu vigor corporal i espiritual, sense el qual no es veu capaç de governar l'Església catòlica en uns moments especialment convulsos. 85 anys, a punt dels 86, són molts per tenir la força física necessària que demana el lideratge d'una institució tan gran. Però, sobretot, els darrers anys de pontificat han d'haver estat una prova molt dura per a Benet XVI: la ventilació pública dels casos de pederàstia davant dels quals ha reaccionat amb tanta energia com dolor, demanant-ne repetidament perdó (recordem la Carta als catòlics d'Irlanda , del març del 2010); les dificultats per fer transparents les finances vaticanes, amb la pèrdua del seu home de confiança Ettore Gotti Tedeschi com a president de l'Institut per a les Obres de Religió (IOR), cessat el 24 de maig de l'any passat en circumstàncies, per ser suau, estranyes; la detenció -just l'endemà d'aquell cessament-, la posterior condemna i el recent perdó del seu fidel majordom Paolo Gabriele, que l'havia volgut deslliurar de les conspiracions que es teixien al seu voltant filtrant papers confidencials. I tot això, enmig de les ferotges tensions successòries que l'han d'haver abatut fins a considerar que havia de retirar-se definitivament. Benet XVI se'n va -i fa bé- per seguir una "vida dedicada a la pregària" -¿potser amb l'ingrés en un orde monàstic?-, decisió que li donarà un final digne i sense caure en el trist espectacle que generalment acompanya la mort dels líders autoritaris.

BENET XVI ES RETIRA en plena celebració dels 50 anys de l'inici de la celebració del Concili Vaticà II. Ell en va ser un dels més destacats consultors i, llavors al costat dels teòlegs més reformistes, va participar de les il·lusions d'una posada al dia de l'Església catòlica. No sóc qui, ni aquest és el lloc, per valorar l'extensa obra teològica de Joseph Ratzinger, de qui, tanmateix, s'ha de dir que és un home d'un extraordinari nivell intel·lectual, respectat també pels pensadors més grans del nostre temps, com Jürgen Habermas, amb qui van publicar un llibre de diàlegs. Però ni la preparació teològica de Ratzinger ni els anys d'experiència de Benet XVI al costat de Joan Pau II no li han estalviat acabar el seu pontificat amb una profunda decepció respecte d'aquell horitzó de fa cinquanta anys. I, en això, s'ha de dir que ha acompanyat milers de sacerdots i de fidels que, ara mateix, viuen la seva fe amb el mateix sentiment, si no de fracàs, de decepció. Com es poden interpretar, si no, les paraules de comiat de Benet XVI explicitant que és un ministeri que ha hagut de realitzar "amb pregària i sofriment", tant o més que amb obres i paraules?

NO SÓC VATICANÒLEG per fer pronòstics sobre l'impacte d'una decisió tan rara en la cultura eclesiàstica, però estic convençut de diverses coses. Primera, que ha estat una decisió personal i presa en secret, que ha sorprès el seu entorn més immediat i que vol descol·locar els conspiradors successoris. La data tan propera de la retirada demostra la voluntat de no donar temps a maniobres. Segona, donades aquestes circumstàncies, l'elecció de nou papa pot donar grans sorpreses. A Joan XXIII el van escollir confiant que, per l'edat, duraria poc, i els va convocar un concili sense encomanar-se a cap sant. Joan Pau I va ser una altra sorpresa, com ho va ser la seva ràpida i sospitosa mort. I recordo com el cardenal Narcís Jubany feia broma sobre la insòlita elecció de Joan Pau II, Karol Wojtyla, a causa del malentès d'un català que havia dit "Vull til·la". Tercera, no descarto que es triï un papa de circumstàncies per assistir als darrers espeternecs d'una Església ara a la defensiva, però tampoc que siguem davant l'inici d'un nou intent d' aggiornamento , amb una més que possible convocatòria d'un Concili Vaticà III.

FA ANYS QUE S'EXPLICAVA aquell acudit sobre una reunió de les tres persones de la Santíssima Trinitat -Pare, Fill i Esperit Sant- per decidir on anaven de vacances. I, davant de la proposta de Déu Pare per anar a fer-les a Roma, l'Esperit Sant s'hi apuntava amb entusiasme: "Magnífic: no hi he estat mai!" Qui sap si l'Esperit Sant guia o no l'elecció de papes, com suggereix l'acudit. Però no sé què em fa pensar que aquesta vegada sí que ha inspirat la renúncia de Benet XVI.

Riure, malgrat tot