Aixequem el teló?

No és gens difícil llegir anàlisis saberudes sobre la total incompetència dels polítics actuals

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

L'actual inestabilitat política és resultat d'haver gosat posar en qüestió l''statu quo' de la unitat d'Espanya tal com el defineix la seva Constitució. Una inestabilitat que l'estat espanyol vol combatre, inútilment, amb la repressió i l'escarment. Però no són només les aspiracions independentistes, sinó que cal afegir-hi altres factors globals que impacten sobre tots els sistemes polítics occidentals: els populismes de dretes i esquerres, la ruptura de les jerarquies informatives per part de les xarxes socials o el protagonisme d'organitzacions capaces de posar els partits polítics de cara a la paret. Les estructures i les cultures polítiques de cada sistema estatal proven de plantar cara de manera diferent als desafiaments globals. I hem pogut comprovar com la feblesa democràtica del sistema espanyol tenia uns forats en l'estat de dret difícils de sargir.

Tanmateix, una de les principals conseqüències de tot plegat ha estat transferir aquesta inestabilitat general a la percepció que tenim dels mateixos polítics. Vull dir que la vulnerabilitat dels equilibris polítics, inevitablement, ha contaminat la imatge dels qui els protagonitzen. Esclar que es pot sentir nostàlgia pels antics lideratges forts d'algunes personalitats, però s'oblida que aquella fortalesa era tan seva com de les circumstàncies que la permetien. I, igualment, s'oblida que aquella mena de lideratges, fins i tot amb les mateixes persones, ara serien irrepetibles. Els González, Pujol i Maragall eren possibles als anys vuitanta i noranta, però no després. Els Aznar, Rodríguez Zapatero i Montilla, la primera dècada del segle, però ja no van ser el mateix. Rajoy i Mas ja no van ni poder parar el cop... I així successivament.

Hi ha hagut una acceleració en l’erosió dels lideratges polítics simultània al ràpid debilitament dels mecanismes tradicionals de consolidació del poder

Es pot afirmar, doncs, que hi ha hagut una acceleració en l’erosió dels lideratges polítics simultània al ràpid debilitament dels mecanismes tradicionals de consolidació del poder. I aquí he esmentat les presidències de govern, però la reflexió seria fàcilment traslladable a la majoria de nivells institucionals, i també arreu del món. És per aquesta raó que em semblen tan equivocades les anàlisis que atribueixen quasi exclusivament a les qualitats personals les capacitats dels lideratges actuals. Ja no és que s'ignorin –i, per aquesta raó, s'acabin normalitzant– les situacions d'excepcionalitat, sinó que el gran error és considerar que la vulnerabilitat política és culpa del perfil personal dels líders que, precisament, es fan forts davant la sacsejada del moment.

I no tan sols això. Fa pocs dies sentia, per enèsima vegada, com des de la comoditat d'un mitjà de comunicació es blasmava la poca qualitat –així, en general– dels polítics actuals, les seves inconsistències i els seus desencerts. I no és gens difícil llegir anàlisis saberudes sobre la seva total incompetència. Però, tot i que mai no m'ha agradat aquella frase que diu que tenim els polítics que ens mereixem, sí que crec que la política i els polítics que tenim s'assemblen molt a la resta d'espais socials i els qui els ocupen. Dit en forma de pregunta: ¿és que la qualitat dels nostres periodistes, professors d'universitat o dirigents de la societat civil en general és gaire millor que la dels alcaldes, diputats, consellers o presidents que coneixem? ¿És que els sistemes d'obtenció de les posicions professionals dels primers són gaire millors que les dels càrrecs polítics? ¿Creieu que la competició i les negociacions per aconseguir els llocs de poder professional –particularment, els dels que menystenen els polítics i la política– són més netes que les que caracteritzen les dels partits?

La meva experiència em diu que allò que diferencia el món de la política d'altres espais professionals és que el primer és, malgrat tot, molt més transparent i, per tant, fàcil de criticar. I que si s'alcés el teló de com han arribat on són molts dels qui s'esquincen les vestidures pels polítics i la política que tenim, ens faríem un tip de riure. O de plorar.