Allò que han deixat veure les eleccions
Les eleccions municipals són les que fan més difícil les valoracions generals. Els càlculs agregats sumen i resten coses molt diverses, i si bé es poden assenyalar guanyadors i perdedors, les raons, les causes, les circumstàncies depenen dels factors locals i dels lideratges, sovint molt lluny de les confrontacions estrictament partidistes. Només cal veure els casos de Terrassa o Badalona –tercera i quarta ciutats del país en habitants–, en què la seva gent ha pres decisions que només s’entenen en clau interna.
Mirant de no caure, doncs, en l’abús de fer una valoració global de les xifres concretes, sí que es poden fer algunes afirmacions. En primer lloc, i com a conseqüència d’un ara ja llarg context de debat polític, es pot parlar d’una alta proporció de vot madur. Vull dir, d’un vot cada vegada més estratègic i adaptat a l’ocasió, i d’un vot cada cop menys d’adhesió incondicional. Esclar que això també té a veure amb un terreny de joc polític arenós i incert. Però és obvi que hi ha un nombre molt elevat de ciutadans polititzats, que parlen de política a tothora, cosa que també es tradueix en millors xifres de participació. Una politització més gran, però, no sempre vol dir un ciutadà ben informat. La politització també és resultat de les lògiques de crispació alimentades per alguns mitjans de comunicació, corretges de transmissió de projectes polítics. La desinformació també creix amb la politització general.
També cal advertir dels abusos interpretatius que volen fer dir a l’elector allò que ningú no li ha preguntat. Es pot especular sobre si l’independentisme ha millorat posicions o n’ha perdut. En realitat, es manté estable, sí. Però el vot local només estava afectat col·lateralment per aquesta qüestió. La presència de presos i exiliats polítics introduïa un cert condicionament, però al final no ha resultat decisiu. Era poca cosa al costat dels factors locals. Des del meu punt de vista, en molts casos, s’ha abusat del reclam de la denúncia de la repressió, i s’han trobat a faltar propostes polítiques diferenciades.
Comparteixo la idea de fons, no cal dir-ho, que les estructures tradicionals de partit han de ser superades per nous models que afavoreixin una permeabilitat més gran amb la societat. O que les lleis electorals, especialment en aquest àmbit municipal, haurien de ser radicalment diferents. Per exemple, elegint l’alcalde de manera independent de la representació partidista. Però, formulat el desig, constato que allò que realment funciona, de moment, com a màquina electoral efectiva, són els partits de sempre. Disposar de la maquinària disciplinada d’un partit o no, suposa una gran diferència. Prou que ho saben a ERC i al PSC, a qui ha anat bé haver resistit. I prou que ho deuen lamentar els de JxCat o els comuns, embolicats en greus –o, si més no, confusos– processos de confrontació interna. I tot i les bones intencions, ho han patit –i ho han fet patir– els de Primàries.
És una evidència que ERC ha fet un gran pas endavant, particularment a la ciutat de Barcelona. Que JxCat, amb alguna excepció, presenta “fatiga de materials”: de líders, de discurs, d’imatge. Que la dreta unionista segueix reculant a Catalunya. Que la crisi dels comuns no es pot justificar per una suposada persecució general, quan ha comptat amb tantes simpaties mediàtiques. I que les CUP viuen amb dificultats com fer la crítica al sistema des del sistema. Hi ha feina per a tothom.
La bona notícia d’aquest diumenge, tanmateix, és que el país és viu. Que és capaç de sorprendre’s a ell mateix amb decisions agosarades. Que no sembla pas cansat del debat polític intens en què està immers, i que viu amb serenitat la confrontació política que el provoca. Que resisteix bé els embats de l’extrema dreta. Que el populisme no el fa descarrilar. I que havent tancat un cicle, està a punt per obrir el següent.
