CANTUS FIRMUS

És l’autonomia, tros de quòniam

La inhabilitació de Quim Torra no és un incident evitable provocat per un gest inútil

Quim Torra al Parlament / CELIA ATSET
SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

"He arribat a la conclusió que un dels obstacles per obtenir la independència és l’autonomia”, ha sentenciat el MHP Quim Torra a Vilaweb, en la que haurà estat la seva darrera entrevista publicada com a president. Té tota la raó. De la mateixa manera que el fracàs de la reforma de l’Estatut del 2006 va fer veure que l’autonomia era una via morta i va desencadenar un accelerat canvi d’expectativa política a favor de la independència, paradoxalment, ara també és aquesta autonomia mig desballestada pel 155 la que s’ha convertit en un parany per fer possible l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Som davant d’una constant en la història de la humanitat: els avenços cap a la llibertat mai no han estat un camí de somriures i sempre han tingut riscos i costos enormes i fins reculades dramàtiques. I llavors és fàcil enyorar l’esclavitud d’on es volia escapar. El relat clàssic en la cultura cristiana és la fugida del poble d’Israel d’Egipte, on era esclau, iniciant una llarga travessa del desert cap a una incerta Terra Promesa. Al cap de poc, però, “el dia quinze del segon mes”, diu l’ Èxode –molt més aviat del que portem de Procés!–, davant la duresa del camí, Israel comença a enyorar l’esclavatge, “quan ens assèiem vora les olles de carn i menjàvem pa fins a saciar-nos!” I retreuen a Moisès: “Ens heu fet sortir cap a aquest desert perquè tot el poble mori de fam!” ( Èxode 16:1-36). 

En el nostre cas, l’Estat ha respost a l’intent d’emancipació política fabricant-nos un aspre desert de repressió que busca la mateixa resposta: “Que bé que vivíem, malgrat tot, en la dependència autonòmica!” I ho ha fet atemorint en la versió més barroera de l' “A por ellos”, o en l’amenaça més formal però igual de clara de les paraules de Carlos Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial, aquest divendres passat a Barcelona: la judicatura serà garant no pas de la justícia, sinó de la unitat d’Espanya. És la repressió que pateixen els que són a la presó i a l’exili, i la dels milers de catalans que tenen causes pendents. Però també, com la sorra fina que pot aturar la màquina més ajustada, és la por que s’ha ficat en els engranatges més subtils del que resta d’autonomia.

Com dirà Erich Fromm a La por a la llibertat, “el dilema que es planteja és o evadir-se del pes de la [...] llibertat cap a noves formes de dependència i submissions, o seguir cap endavant cap a la plena realització d’una llibertat positiva [...]” Fromm mateix assenyala la necessitat de fer-ne una bona diagnosi: “...la comprensió de les causes de l’evasió totalitària de la llibertat és una premissa de qualsevol acció que aspiri a la victòria sobre les forces totalitàries”. També ara, o denunciem com ha fet el MHP Quim Torra el risc d’”evasió totalitària” –de retorn a una “servitud voluntària”, per dir-ho com Étienne de La Boétie–, o no hi haurà emancipació que valgui.

És en aquesta cruïlla on ara mateix ens trobem. Havíem iniciat un camí que sabíem difícil però necessari, i ara, davant de les enormes dificultats, hi ha qui vol acabar amb l’actual interinitat i proposa tornar a una plàcida servitud política, fiscal, econòmica, cultural i, en definitiva, moral. Però no ens hem de deixar enganyar: les olles de carn i el pa que promet l’enyorança autonòmica no tornaran mai més. Fem memòria: el desmantellament de l’autonomisme el van començar els poders de l’Estat. I qualsevol nova promesa de canvi, com va passar amb la de l’Estatut del 2006, no tinguem cap mena de dubte que també acabaria en una nova reculada en els drets nacionals. L’Estat no perdonarà mai un desafiament com el de l'1-O, les causes del qual precisament atribueix als excessos de la vella autonomia. 

La inhabilitació del MHP Quim Torra, doncs, no és un incident evitable provocat per un gest inútil. És la prova definitiva que no hi ha marxa enrere en el camí cap a la llibertat: o emancipació plena, o evasió totalitària en una falsa autonomia.