Cavar la pròpia tomba

Mai com ara s’havia comprovat fins a quin punt l’arrogància és la defensa dels febles

No en tinc cap dubte: el Tribunal Suprem està cavant la tomba de la unitat d’Espanya que pretén preservar. Es tracta d’una més de les molt conegudes paradoxes de la lògica social, que en sociologia coneixem com “les conseqüències no volgudes de l’acció social”. Igual com l’ètica protestant va cavar la seva pròpia tomba exacerbant l’esperit del capitalisme fins al paroxisme –tal com va explicar Max Weber–, així la judicialització de l’independentisme català acabarà enterrant el somni de l’Espanya “una y grande”. És a dir, portar el conflicte als tribunals haurà estat la pitjor estratègia que Soraya Sáenz de Santamaría podia mai planificar, assessorada per alguns d’aquells alts càrrecs ara fugits i premiats amb confortables destinacions a l’estranger, sota la mirada displicent i apàtica d’un Mariano Rajoy sempre convençut que la millor manera de resoldre un problema és deixar que es podreixi.

És previsible que es produeixi un desenllaç prou mesurat per mirar d'entendrir les ànimes de càntir sobiranistes i prou dur per apaivagar les feres ferotges del nacionalisme espanyol

No puc pas dir que una afirmació d’aquesta naturalesa equivalgui a un pronòstic d’un futur cert. Però és la convicció creixent que he tingut seguint aquestes primeres setmanes de judici. Ja sé que si alguna cosa és previsible és que es produeixi un desenllaç prou mesurat per mirar d'entendrir les ànimes de càntir sobiranistes i prou dur per apaivagar les feres ferotges del nacionalisme espanyol. Ara bé, siguin quines siguin les sentències, l’estat espanyol està mostrant la seva extrema feblesa havent-se hagut d'amagar sota les togues de la justícia a causa de la ineptitud política de la resta de les seves institucions.

Molt en particular, i després de l’exhibició de dignitat quasi feliç de Jordi Cuixart, hem vist en tota la seva profunditat l’arrogància miserable dels primers testimonis polítics del govern espanyol, màxim responsable del desastre actual. La seva actitud –de Rajoy, Sáenz de Santamaría o Zoido– ho delatava gairebé tot. Incompetència formal, absència de rigor a l’hora d’informar-se, decisions irresponsables, imprevisió en les accions, manca de preparació per al judici… Mai com ara s’havia comprovat fins a quin punt l’arrogància és la defensa dels febles.

Les declaracions dels nostres polítics, per si algú n’havia dubtat abans, han demostrat que havíem estat en bones mans. Les respostes dels testimonis responsables de la repressió i els atemptats als drets civils, en canvi, han posat en evidència com eren d’ineptes les seves mans. Per cert, mans no gaire més graponeres que les dels ministres dels governs socialistes, abans les de José Ignacio Wert –el que volia fer nacionalistes espanyols a cop de currículum escolar–, o ara les de Josep Borrell, el que vol desinfectar Catalunya de patriotes.

En definitiva, ni que sigui sobre les costelles innocents d’una part del Govern i de la presidenta del Parlament destituïts il·legítimament, les maneres del magistrat Marchena no poden arribar a emmascarar la farsa amb què es disfressa la feblesa d’un Estat que no ha sabut, volgut o pogut fer política davant d’un desafiament legítim. Un desafiament que si l’Estat hagués estat fort, cal reconèixer-ho, hauria guanyat des del primer minut. Si ha arribat a aquest extrem de malaptesa ha estat, precisament, per la seva feblesa.

Que ningú no temi la desmemòria que vol dissimular tanta irresponsabilitat. Que ningú no temi l’arrogància d’una mitja rialleta nerviosa i cínica que amaga tanta debilitat. Que ningú no temi la incompetència ignorant de qui havia de garantir la seguretat pública. En una d’aquestes tantes frases que han esdevingut aliment per a la resistència del sobiranisme, la que deia que “no hi ha prou presons per a tanta dignitat”, s’hi amaga la sentència contrària que pot inspirar la nostra esperança davant l’actual contratemps: els adversaris del dret a l’autodeterminació dels catalans mai no aconseguiran la victòria des de tanta indignitat.