22/01/2018

Confiances i desconfiances

3 min
Confiances i desconfiances

SociòlegLa nord-americana National Public Radio (no s’ha de confondre públic amb institucional : vol dir que és una ràdio independent, mantinguda pels seus oients) acaba de publicar la seva darrera enquesta sobre la confiança del país en les seves institucions polítiques. La síntesi que en fa és contundent: “La confiança en les institucions que han estat el fonament de la política i el capitalisme dels Estats Units s’està enfonsant”.

SEGUR QUE HI HA un excés de dramatisme en el titular, però el cert és que algunes de les grans institucions nord-americanes passen hores baixes. Se’n salven l’exèrcit, el Tribunal Suprem, les organitzacions religioses i l’FBI, que mereixen “molta” o “força” confiança, del 87%, el 59%, el 58% i el 57% respectivament dels enquestats. En canvi, són a la cua amb “no gaire” confiança o “gens” -amb un 71%, 68%, 68% i 62% dels enquestats respectivament- el Congrés, el Partit Republicà, els mitjans de comunicació i el Partit Demòcrata. Els tribunals ordinaris i la banca es queden a mig camí. Guanyen, dit ràpid, la llei i l’ordre. I perden les institucions que en podríem dir “deliberatives”, on hi ha ideologia, informació i debat.

CREC QUE ÉS INTERESSANT comparar-ho amb dades similars de Catalunya. Al darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, d’octubre del 2017 -caldrà estar molt atents a si hi ha canvis significatius al proper Baròmetre-, les valoracions són gairebé les inverses de les anteriors. (Com que el CEO quantifica la valoració del 0 al 10, per comparar aquí consideraré com a desconfiança la puntuació de 0 a 5, i com a confiança de 6 a 10, i ho traduiré en percentatges.) Així, als Mossos -la institució que mereix més confiança de totes- els segueixen el Parlament, el govern de la Generalitat i els mitjans de comunicació: se’n refien el 76%, 62%, 60% i 57% dels enquestats. A l’altre extrem hi ha la màxima desconfiança: la monarquia (el 78% dels enquestats no se’n fien), el govern espanyol (78%), els tribunals de justícia (76%), la banca (70%), l’Església (70%), el Tribunal Constitucional (64%), el Congrés espanyol (63%), els partits (59%), la policia espanyola (59) i l’exèrcit (57%).

DEIXANT DE BANDA la valoració de les institucions afectades més directament pel conflicte nacional -la monarquia, el govern o la policia espanyols-, i al contrari dels Estats Units, aquí tenim a la cua de la confiança, amb el màxim descrèdit, la justícia, el Constitucional (comparable al Tribunal Suprem d’allà), la banca, l’Església i l’exèrcit. És a dir, la desconfiança se l’emporten les institucions fonamentades en l’autoritat, la llei i l’ordre, i sembla que ens fiem més de les institucions pròpies i més deliberatives. Només coincidim en la confiança en la nostra policia, els Mossos. I també en la desconfiança en els partits, que, tot i que aquí i allà són de naturalesa molt distinta, coincideixen a ser un tipus d’estructura massa rígida per a unes dinàmiques polítiques cada vegada més complexes i canviants.

ESPECULAR sobre aquesta divergència de confiances i desconfiances és tan temptador com arriscat. Però suggeriré algunes hipòtesis. Primera: si a Catalunya ens fiem més de la deliberació que de la llei, ¿això ens faria -paradoxalment- una societat políticament més oberta i per això més inestable que la nord-americana? Segona: ¿aquesta divergència podria explicar-se pel fet de no sentir l’Estat com a propi i que els mecanismes de legitimació de la llei i l’ordre a Catalunya fossin més febles? Tercera: ¿l’alta confiança en els Mossos d’Esquadra equivaldria a la identificació que tenen els nord-americans amb el seu exèrcit? Quarta: ¿aquest diferent ordre d’adhesions a les institucions públiques s’explica per les diverses febleses i qualitats democràtiques de cada país? I cinquena: per bé que sembla desitjable fiar-se de les institucions més deliberatives, ¿es pot tenir una democràcia de qualitat sense poder confiar més en l’autoritat i la llei del que ho fem ara mateix els catalans?

stats