23/04/2018

El control del temps

3 min

SociòlegEntenc perfectament les raons dels qui estan compromesos amb la defensa de la dignitat política del Parlament i el Govern usurpats autoritàriament pel 155. És a dir, dels que creuen que no es pot fer Govern acceptant dòcilment les restriccions vingudes d'una sobirania que no és la que el 21-D va legitimar democràticament. Però també es poden entendre bé les raons dels qui, reconeixent una impotència de fet, consideren que cal recuperar alguna mena de poder efectiu. Un poder que, per bé que molt limitat, si més no permeti aturar les destrosses del 155 i, en la mesura del possible, restituir una certa capacitat de governar.

Des del meu punt de vista, tots dos argumentaris, el de la legitimitat i el de l'efectivitat, són comprensibles i respectables. Tots dos, també, tenen grans riscos que no es poden minimitzar. I no em sembla que desmereixi la seva defensa el fet que en totes dues bandes s'hi puguin descobrir interessos personals o corporatius a l'hora de tenir més pressa o de no tenir-ne tanta. De manera que, en les actuals circumstàncies, és absurd que uns i altres sentin la necessitat de desacreditar-se mútuament per tal de mantenir la pròpia posició.

Ara bé, el que és del tot incomprensible és que la contraposició d'arguments no sigui dialèctica. És a dir, que la tensió no generi un acord capaç de satisfer uns i altres en benefici no pas d'una unitat ingènua, sumant sentiments de derrota, sinó d'una col·laboració que integri la força d'una i altra posició. No puc pas donar lliçons de política a ningú, però crec que els pactes en el camp de la política –i en tots els altres– són beneficiosos quan aconsegueixen que, a partir de la comprensió honesta de l'altra part, s'arribi a una síntesi que millori una i altra proposta. I, per la raó que sigui, lamentablement, no sembla que siguem en aquest escenari.

La sort és que mentre que en el pla institucional cadascú es manté encapsulat en les seves (bones) raons, tot l'independentisme –del més resistent al més desinflat, del més confiat al més desolat– segueix compromès i mobilitzat. És una bona notícia per al sobiranisme que desmenteix els seus enterramorts. Ara bé, també és cert que la situació d'impàs segueix donant aire als adversaris, que s'aprofiten d'aquests titubeigs.

Per exemple, i en primer lloc, el debat sobre el tipus de resposta institucional que cal donar ha anat ofegant l'argumentari econòmic, social i democràtic en què es fonamenta la gran esperança d'una societat millor. I cal recuperar-lo urgentment. En segon lloc, la manca d'acords facilita que s'imposin falses visions sobre la societat catalana. Només per posar-ne un exemple, és simptomàtic –i irritant– que s'insisteixi més en la gravetat d'una hipotètica fractura interna que no pas en l'evidència de la fractura irremeiable amb un Estat que ha renunciat a tractar-nos com a ciutadans i que no veu cap altra via que la de la liquidació autoritària de l'independentisme. O, en tercer lloc, és un desastre que hom s'escudi en les porugues recomanacions dels lletrats del Parlament o que estiguem més pendents de les estratègies de defensa d'empresonats i exiliats que no pas de les estratègies polítiques que haurien d'orientar les ganes d'actuar d'una societat impacient per aturar la repressió i delerosa de saber quan arribarà la seva emancipació.

Diuen que la política exigeix, per damunt de tot, el control del temps, fins i tot abans que el dels relats. Probablement perquè el temps de l'acció política és el que fonamenta el seu relat. I, ara mateix, l'independentisme té l'agenda oberta, però necessita omplir-la.

stats