És contra la regressió democràtica

La pregunta és: què ens fa tornar a sortir al carrer?

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

Dimecres, uns quants centenars de milers de catalans tornaran –tornarem– a sortir al carrer per reivindicar el dret a l’autodeterminació i, si és té la majoria necessària, aconseguir la independència de Catalunya. S’hi arriba amb estats d’ànim diversos, i si fa uns anys l’entusiasme hi arrossegava indecisos, ara un cert desencís –i l’impacte de la repressió– pot fer que fins i tot alguns convençuts es quedin a casa. Però, sigui com sigui, d’un procés polític començat fa més d’una dotzena d’anys ja no se’n pot dir que hagi anat massa de pressa, que no s’hagi mostrat molt resilient a les adversitats i que és un suflé. La pregunta, doncs, és: què ens fa tornar a sortir al carrer?

La resposta és molt rellevant perquè segons quines fossin les raons adduïdes ens portarien a unes conclusions o a unes altres. Deixem de banda els supòsits d’un adoctrinament llarg en el temps sobre una massa enorme de ciutadans ignorants i manipulats, perquè com a argument no mereix cap atenció. Més greu seria el supòsit que tot plegat és resultat d’una pulsió identitària, perquè semblaria que de cop s’hauria tingut una febrada, ignorant les circumstàncies polítiques del desvetllament secessionista. I tampoc no té gaire sentit seguir insistint en la tesi de l’egoisme econòmic perquè l’evidència del maltractament fiscal i en inversions és un fet objectiu i endèmic que, d’altra banda, es podria haver resolt perfectament en el marc autonòmic. 

Des del meu punt de vista, la raó de fons és la insatisfacció creada per la feblesa democràtica de l’estat espanyol

Des del meu punt de vista, la raó de fons és la insatisfacció creada per la feblesa democràtica de l’estat espanyol. Una debilitat ara molt visible, però que era prèvia al conflicte. De fet, s’hauria de parlar de regressió democràtica, molt especialment –i descaradament– manifestada els darrers quatre anys de govern de José María Aznar i que ja no s’ha aturat. Situar les raons del desvetllament independentista en aquest marc té, com a mínim, dues virtuts. La primera, que permet analitzar un procés polític des de l’arrel, sense haver d’inventar canvis sobtats de mentalitat. La segona, que situa el conflicte en el context més general de la crisi de la democràcia arreu del món.

Ha estat Monique Chemillier-Gendreau, professora emèrita de dret públic i ciències polítiques a París i experta en dret internacional, qui ha posat molt encertadament el dit a la nafra en un llibre titulat 'Régression de la démocratie et déchainement de la violence' (Textuel, 2019). Segons Chemillier, la democràcia no es pot limitar a garantir el dret al sufragi universal, la divisió de poders, el respecte de la llei i altres requisits formals. El que li és fonamental, en lloc de fomentar l’homogeneïtat identitària de la nació com sol fer, és garantir-ne la pluralitat. Escriu: “Una societat és política quan s’hi respecta i s’hi accepta la pluralitat. Llavors hom juga en la diversitat, que és un espai pròpiament democràtic en què la violència en estat brut es desplaça cap a l’ordre de la conflictualitat". I és aquí “el lloc on s’expressen els desacords i es realitzen les convergències de perspectiva”. En canvi, “si una societat, fins i tot sota l’aparença de ser democràtica, es fonamenta en un pacte identitari (ètnic, religiós, lingüístic o cultural), llavors és evident que s’afavorirà la violència entre els qui reivindiquen aquesta identitat i els que no hi pertanyen.” 

I aquesta és la qüestió: un estat que fa de la indissoluble unitat de la nació –per tant, de la imposició d’una determinada identitat cultural i lingüística– “la base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l’Estat”, com va confessar just ara fa dos anys Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem, té una democràcia en regressió. I és just això el que explica el grau de violència repressiva que l’estat espanyol aplica sense miraments a l’independentisme, i és, ni més ni menys, contra el que des que en tenim una consciència prou clara, ens manifestem cada Onze de Setembre.