Escolta la resposta dins el temps

El procés independentista ha premut l’accelerador de totes les crisis del sistema polític espanyol

És sabut que la variable temps és fonamental en política. Saber i poder triar el moment oportú per prendre una decisió sol ser tan rellevant com la mateixa decisió, si es vol que tingui èxit. Precipitar-se o deixar passar l’ocasió pot ser dramàtic. I l’instint polític i la capacitat de lideratge van consubstancialment lligats al domini dels temps. No és estrany, doncs, que les crítiques més severes i més fonamentades que es poden fer al procés independentista –però també els elogis als encerts més grans– no siguin tant a les decisions en si com a les dates escollides o deixades escapar. Des de la discutible decisió de començar la ruptura amb l’Estat amb un referèndum, l'1-O, fins a les decisions –preses o no preses– el 3-O, el 10-O, el 27-O, el 21-D, el 30-G, i així successivament.

Però no és tan sols la tria del moment, de la data, sinó que també és la velocitat i la durada –és a dir, el tempo– allò que determina el valor i el sentit de l’acció política. Tal com assenyala Renaud Vignes en un recent article a 'Revue du Mauss', “la deformació social del temps és un desafiament per a les nostres institucions”, és sobretot l’acceleració dels ritmes de la vida social allò que està posant en qüestió el paper de les institucions democràtiques, jurídiques i socials, que havien estat pensades per a una altra temporalitat, molt més pausada. Citant Klaus Schwab, fundador del Fòrum Econòmic Mundial, Vignes recorda que ja no és que el peix gros es mengi el petit, sinó que el més ràpid es menja el més lent. I conclou: “La deformació social del temps és un dels primers factors explicatius de la impotència política”.

És sobretot l’acceleració dels ritmes de la vida social allò que està posant en qüestió el paper de les institucions democràtiques, jurídiques i socials

Crec que és interessant aquesta reflexió per afegir més perspectiva a les anàlisis –i a les preses de decisions– sobre les preocupacions i els malestars de la política catalana actual que ens afligeixen. Perquè, si bé és cert que la sensació d’incertesa la provoca, principalment, la manca d’un horitzó, d’una data, per a l’acompliment de la promesa d’emancipació que s’ha convingut a anomenar República, el desafiament que tenim davant és encara més gran. Em refereixo, d’una banda, al conjunt de temporalitats, totes obertes, que ho fan tot imprevisible: detencions inesperades, data de les sentències, anticipació d’eleccions, amenaces d’un nou 155… Però, de l’altra, el fet és que el procés independentista ha premut l’accelerador de totes les crisis del sistema polític espanyol. La judicatura ha posat al descobert el seu autoritarisme; la monarquia fa aigües per totes bandes; les institucions de seguretat de l’Estat, amb Fernández Díaz, Villarejo i els “¡A por ellos!”, han ensenyat les vergonyes; s’ha descobert que el sistema financer estava implicat en les corrupteles de l’Estat… i el govern espanyol es mostra incapaç de frenar i redreçar res. L’actual acceleració els porta al precipici.

Certament, aquesta acceleració també ens afecta a nosaltres. La impaciència de l’independentisme és expressió d’aquesta mateixa acceleració de la vida política. Es van aguantar pacientment molts anys de pujolisme sense apressar-lo per res. Però ara, tota espera ens desespera. L’absència de senyals immediats facilita la falsa creença que “els polítics no fan res”. Els imprescindibles càlculs estratègics són vistos com dilacions inútils. I el treball discret però sòlid que demana temps és considerat una fugida d’estudi.

El temps, en definitiva, no és tan sols un bé econòmic de primer ordre, o un factor d’exclusió social i d’afebliment de la solidaritat, sinó també, amb la seva acceleració política, la principal causa de la impotència de les institucions democràtiques. Ho veiem aquests dies als Estats Units, al Regne Unit o a França. Tot depèn de calendaris urgents. I també, en el cas del nostre conflicte nacional, segons com ens representem el marc temporal del camí que falta, hi trobarem tant el remei com el fracàs de les aspiracions d’independència.